L’OBSERVADORA

“Sempre has sigut un home”

Les dones que arriben a càrrecs d’influència es veuen com persones que trenquen barreres o que agafen una cosa a la qual no acaben de tenir dret

“Sempre has sigut un home”, diu un amic. Encara que sembli increïble, ho diu com un afalac. La intenció de les seves paraules, passades per la traducció del masculí, és transmetre que no ets una intrusa en un món d’homes sinó un “d’ells”, un “dels nostres”. Gràcies. La surrealista acceptació al club masculí ve a ser un reconeixement amable, però que moltes dones fa molts anys van decidir que no necessitaven com a requisit per fer coses i fer-les a la seva manera. Demanar permís pel que és el teu dret s’havia acabat. Malgrat tot, una dona en un plató de televisió en un debat polític envoltada de vuit col·legues homes encara és una realitat i fins i tot -aquesta és la novetat- un escàndol per a l’audiència, que ho sanciona majoritàriament com una anomalia. En cap cas és una situació de 8 contra 1 perquè l’1 no està en contra de ningú, però el desequilibri de la presència de gèneres -ja ni parlem de la presència de minories!-és un símptoma d’una malaltia profunda que la societat cada cop té més ben diagnosticada i cada cop rebutja amb més intensitat.

La desproporció de la presència subratlla l’externalitat femenina perquè les dones que arriben a càrrecs d’influència es veuen com persones que trenquen barreres o que agafen una cosa a la qual no acaben de tenir dret. No són la “normalitat” sinó un cos extern.

El problema de fons que explica l’encara escassa presència de dones en l’esfera pública és la dificultat d’accés als càrrecs de responsabilitat i la posterior visibilitat. Si volem que les dones, com a gènere, tinguin el lloc que els correspon a l’interior de les estructures de poder i representant-les, hem de reflexionar sobre els mecanismes amb què es prenen les decisions quan es trien les persones. El patró més estès no dona poder a les dones, i no és per raons meritocràtiques sinó per prejudicis, comoditat o mandra de pensar. Especialment en professions amb una gran presència de dones com el periodisme, el dret o la medicina, la representació del col·lectiu encara és vergonyosament minoritària.

El primer dret de les dones és ser als llocs de decisió i el segon és actuar com a tals. Superar la síndrome de “la intervenció fracassada”, com l’anomena la catedràtica de Cambridge Mary Beard. És a dir, superar i denunciar el fet que les idees no s’escoltin de manera efectiva fins que les pronuncia o les repeteix una veu masculina i reivindicar el dret a ser preses seriosament. Per això cal no acceptar el mansplaining, que són aquelles explicacions expressades amb gran seguretat per aficionats a temes dels quals les dones alliçonades són expertes . No cal ni ser viril, ni pensar com un home per ser escoltada. Cal reivindicar ser i actuar com una dona amb el que això signifiqui. Ja no hauria de caldre, com va fer Margaret Thatcher, anar a classes específiques per parlar amb una veu més greu per tenir dret a ser escoltada.

Com diu Beard, “el que necessitem és una mena de conscienciació, com en els vells temps, sobre a què ens referim quan parlem de la veu de l’autoritat i com hem arribat a construir-la”. L’autoritat depèn de l’alçada? Del pes? De la gravetat de la veu? De la capacitat de solemnitzar l’obvietat? O l’autoritat depèn de les capacitats i els mèrits? De la resposta que siguem capaços de donar socialment a aquestes preguntes dependrà la igualtat i l’apreciació del talent en la nostra societat, i aquesta és una qüestió de fons. L’accés de les dones i les minories al debat públic ha de ser revolucionari socialment. El recanvi de lideratges ha de significar naturalment més transparència, més meritocràcia i el mateix nombre de mediocres dels diversos gèneres als llocs de decisió.

Després encara faltarà que les dones s’empoderin veritablement. Que facin un pas endavant. Que no esperin el reconeixement ni l’assentiment del seu voltant. Que estiguin disposades a tenir iniciativa, a ser objecte de crítica ferotge a les xarxes si és l’impost, que s’espolsin la culpa judeocristiana que obliga a complir amb els patrons assumint que l’asfíxia permanent és una situació sostenible i inevitable. Que no demanin ajuda amb els fills sinó que exigeixin compartir-ne l’educació i la cura com un gaudi i una responsabilitat comuna. En l’últim any la nostra societat ha canviat. La vaga feminista del 8-M va ser un crit d’una nova generació connectada amb generacions anteriors que han picat pedra abans per la igualtat. Molts no van veure a venir el tsunami que va representar i potser fins i tot pensen que l’onada ha passat. Elles han vingut per quedar-se a tots els nivells i compten amb aliats masculins generacionals que estan a l’altura de les aspiracions d’un món més just. Serà llarg i difícil, però canviaran el món. Almenys el nostre.

Més continguts de