Tornar-ho a fer

JORDI MUÑOZ
JORDI MUÑOZ Professor de ciència política a la Universitat de Barcelona

De les declaracions finals dels acusats al judici per l’1 d’Octubre, segurament la frase que més ha ressonat, i ressona encara, ha estat la darrera de Jordi Cuixart: “Ho tornarem a fer”. No era, com és evident, una improvisació. Cuixart, com els altres acusats, era ben conscient de la transcendència política del moment, i Òmnium ha preparat una campanya de gran abast amb aquest lema.

La frase ha ressonat perquè té una potència comunicativa innegable, i perquè sintetitza en bona mesura el que van expressar la majoria dels acusats: en aquest procés s’hi jutgen uns fets que no són més que l’exercici de drets civils i democràtics. Incloent-hi, sí, la desobediència civil. I, per tant, en aquesta dimensió, no hi ha espai per a cap penediment sinó només per a la persistència en l’exercici de drets i la voluntat de tornar-ho a fer tantes vegades com faci falta.

La potència comunicativa de la frase deriva fonamentalment del missatge positiu, d’empoderament i dignitat, que pren una altra dimensió pronunciat en un context tan difícil com el que afronten els presos polítics, en aquella sala de ressonàncies històriques. Expressa un estat d’ànim, el de la voluntat de persistir i la mirada optimista al futur que el sobiranisme necessita.

Però a ningú se li escapa, també, que bona part de la força de l’ ho tornarem a fer es deu a la seva polisèmia, que fa que s’hi puguin reconèixer sectors amb idees concretes molt diferents, i potser contraposades, sobre què és exactament el que “tornarem a fer”. És un punt de partida, reconèixer-se tots plegats en un estat d’ànim, una disposició a tornar-hi. Però és evident que, perquè no s’esgoti en ell mateix, aquest eslògan haurà de ser concretat, col·lectivament, en els propers mesos.

Altrament, el sobiranisme corre el risc de quedar atrapat entre dos relats contraposats però igualment paralitzants. D’una banda, hi ha el fatalisme de la impotència, que suggereix que no podrem “tornar a fer” res, perquè ni la via unilateral és possible, ni l’estat espanyol s’asseurà mai a negociar res que s’assembli ni remotament a un referèndum com el del Quebec o Escòcia. És una posició, potser, comprensible des d’una perspectiva immediata. Però és també profundament ahistòrica, perquè ignora que en l’evolució de les societats i dels països moltes coses que semblaven impensables, sovint han acabat passant de manera més o menys inesperada. I ignora també la profunditat dels canvis que hi ha hagut en aquest país els darrers anys.

El relat contraposat és el que insisteix que hem de tornar a fer el que ja hem fet abans, i ja està, o el que va quedar pendent de fer la tardor del 2017. Publicar uns decrets al DOGC, abaixar la bandera espanyola del Palau de la Generalitat, tallar moltes carreteres o fer-se forts a la plaça Sant Jaume. Perquè el que va fallar llavors, diuen, fou la determinació dels líders. Diria que aquest relat no aguanta una anàlisi mínimament aprofundida de les condicions objectives, de la correlació de forces i de la composició de la nostra societat. Plantejar receptes irreals, o que portarien a un fracàs més que segur, és tant o més paralitzant que el discurs de la impotència.

El repte, doncs, és escapar-se de la doble paràlisi de la impotència i l’idealisme. No és fàcil, i per això ningú sembla haver-se’n sortit encara de plantejar un camí transitable, atractiu i potent. El primer obstacle és que, segurament, fer-ho exigiria una revisió crítica i autocrítica dels darrers anys. I aquesta revisió no és fàcil de fer, i menys en el context actual de repressió. A més, per poder fer qualsevol plantejament seriós cal desempallegar-se del tot d’una de les herències més nefastes del procés: el tenim pressa, que porta a posar-se constantment la soga al coll i a frustrar-se pel fet de no aconseguir de manera immediata un objectiu tan ambiciós i complex com la independència.

Caldrà tornar-hi, sí. Sempre i tantes vegades com calgui, perquè si l’Estat insisteix en el tancament a una solució democràtica, no queda cap altra opció que tornar-hi amb la desobediència i el desbordament democràtic. Cap moviment polític emancipador hauria de renunciar a això. Però si no volem tornar-hi per acabar igual o pitjor que el 2017, fa l’efecte que caldrà molt de treball de fons per canviar les condicions, i les correlacions de forces. I això implica tant el govern com el sobiranisme civil. Situacions com l’aliança Valls-PSC-Colau a Barcelona ens recorden, certament, que no hi ha un camí fàcil ni curt per capgirar i desencallar la situació. I per això caldrà més autoexigència.

Més continguts de