Tothom i tot el món
Analitzem aquestes tres frases: "Tots som lliures de fer el que vulguem", "Tots són lliures de fer el que vulguin" i "Tot el món és lliure de fer el que vulgui".
La primera grinyola perquè, sent una afirmació objectiva i general, el som ens la tenyeix de subjectivitat. La segona, perquè exigeix saber qui són aquests tots . I la tercera, perquè encara que tot el món és un col·lectiu, en parlem en termes individuals, com si ens referíssim a cadascun dels que el formen. Per això diem vulgui i no pas vulguin .
Aquesta tercera intuïció és la que els catalans estem ara perdent per pressió de castellà i francès, que sí que diuen "Todo el mundo es libre de hacer lo que quiera" i "Tout le monde est libre de faire ce qui lui plait".
En aquest aspecte, el català s'assembla molt a l'anglès, que pot dir "Everyone is free to do whatever they want" i no diria mai "All the world is free to do whatever they want". All the world , com el nostre tot el món , només admet una predicació global. I aquest everyone que permet que sigui alhora universal i distributiva és el nostre tothom .
També tenim cadascú . "Cadascú és lliure de fer el que vulgui" és una frase impecable. Però no diem pas "Cadascú ha de pagar impostos"sinó "Tothom ha de pagar impostos" ("Everyone must pay taxes"), perquè la idea de sense cap exclusió només la recull tothom .
Resumint, "Tot el món pensa el mateix" només serà bo si un dia -mai, espero- el pensament únic s'imposa d'una manera universal i irreversible.
