1/8: Barcelona

Tots plegats estem jugant amb foc

Ser una ciutat de moda a tot el món és complicat, i molt poques ciutats aconsegueixen ser-ho, i encara menys mantenir-s’hi. Atreure massa turisme és un problema, però no atreure’n és un problema encara més gran. El miracle de ser-ho és molt valuós i a la vegada molt fràgil. Barcelona ho ha aconseguit, gràcies a un percentatge d’atzar, i també d’un esforç pensat i compartit. Però ser-ho no és garantia de continuar-ho sent. I de vegades Barcelona actua com si això fos per sempre, facis el que facis, o com si això no tingués cap mena d’importància per als ciutadans. Si la bona imatge de Barcelona es transmuta en mala imatge, molta gent hi patirà molt. Jo diria que tots: hotels, restaurants i botigues, però també taxis, empreses i ciutadans del carrer. Quan arribes en avió a les dotze de la nit i no hi ha taxis per anar fins a la ciutat, quan hi ha imatges d’hostilitat respecte als turistes, quan tot va convertint-se en massa car, artificial i incòmode, quan la municipalitat no ho sap resoldre, la Generalitat no pot i el govern central no hi sembla interessat, tens la sensació que tots plegats estem jugant amb foc. Certament, tothom té dret a reclamar la part del pastís que creu que li toca. Però no al preu de quedar-nos tots sense pastís.