13/2: Manifestants

Amb les grans manifestacions independentistes amb centenars de milers de persones, la dreta espanyola deia: en democràcia es compten votants, no manifestants. I és cert, en bona part. La dreta espanyola devia oblidar la seva consigna quan va convocar diumenge a comptar manifestants contra el diàleg amb el catalanisme. Però li devia servir de consol l’endemà, quan la convocatòria va obtenir el que al camp del Barça seria una mitja entrada. En democràcia, per construir i tombar majories, es compten votants. I escons. Però comptar manifestants no és inútil. Entre el votant i el manifestant hi ha una diferència de grau, pel que fa al compromís personal, a la convicció, a l’entusiasme. La triple dreta espanyola té molts votants. Però la notícia és que pocs d’aquests votants estan disposats a fer l’itinerari fins a ser manifestants. A diferència del que passava amb el votant sobiranista. Voten el que voten, però no se senten cridats al compromís afegit de mobilitzar-se o es troben incòmodes amb alguns dels aspectes de les manifestacions que queden dissimulats a les urnes: la parafernàlia, l’estètica, les companyies... Aviat comptarem votants, suposo. I és la clau. Però mentrestant hem comptat i comptarem manifestants, i alguna cosa s’hi aprèn.