26/2: Banderes errades

La Transició no va generar una bandera que no fos ni la dels uns ni la dels altres

Potser les banderes no són importants, però allò que simbolitzen sí que ho és. En l’homenatge de Pedro Sánchez a Antonio Machado, a Cotlliure, es va trobar amb un gran problema de banderes. La Guerra Civil Espanyola era entre dos bàndols, cadascun amb la seva bandera. La bandera de Machado era la dels vençuts, la de la República. Amb quina bandera havia de fer-li el seu homenatge Pedro Sánchez? Si l'hi feia –com l'hi va fer– amb la dels vencedors, era un sarcasme ofensiu: refregar damunt del cadàver la bandera de la qual va haver de fugir. Però si l'hi feia amb la bandera dels vençuts, la republicana, hauria estat pura hipocresia: la bandera de Sánchez és l’altra, l’ha assumida, i embolicar-se un dia amb la dels vençuts seria una impostació incoherent. Sánchez no tenia solució. Perquè el dilema de les banderes simbolitza una situació de fons: la Transició no va recuperar la bandera de la República, ni tan sols en va generar una de nova que no fos ni la dels uns ni la dels altres. Va perpetuar la dels vencedors, la del bàndol del qual fugien els exiliats. Sánchez no podia, a Cotlliure, quadrar el cercle. Ni en això de les banderes ni en l’altra incongruència, amb el mateix origen: que lamenti un exili antic aquell qui en provoca un d’actual.

Més continguts de