26/1: Normalitat?

DES DE LES ELECCIONS del desembre, el sobiranisme no ha trencat ni ha forçat cap de les regles del joc. No ha fet res fora d’aquestes regles que pugui ser impugnat per un Estat que se’n mor de ganes. La constitució del Parlament i de la mesa, l’elecció del seu president, els contactes amb tots els grups parlamentaris, la proposta per a la investidura de l’únic candidat que en aquests moments pot tenir una majoria parlamentària... El president Puigdemont s’ha mogut per Europa sense contravenir cap legalitat: no hi ha cap ordre de detenció. Tot s’ha fet en el marc estricte de la llei. Fins i tot de vegades amb zel suplementari. Per aquesta banda, la normalitat institucional ha estat absoluta. I per l’altra? Veníem d’una vella anormalitat, la presó preventiva de quatre persones. I ara s’hi han afegit anormalitats noves: l’entrada de la Guàrdia Civil a la seu de les principals associacions cíviques (no havia passat ni en temps de Franco), el tancament de la Delegació de la Generalitat a Brussel·les... Vull dir que tots els que aquests dies reclamen obrir un període de normalitat, a qui haurien de renyar i amb qui s’haurien d’enfrontar és amb qui l’està trencant. Tret que creguin que l’única normalitat exigible és la dels altres.