8 de març, la causa de la humanitat

Avui, com ahir, la reacció patriarcal es converteix en violència cada cop més visceral

El 8 de març del 2018 va produir una marca indeleble en les turbulentes dècades amb què hem començat el mil·lenni. Milions de dones protagonitzaven una vaga a tot l’Estat que feia anys que era somiada i treballada per les activistes feministes. I a tota revolució li correspon una reacció. Si Albert Rivera, que havia mantingut una actitud displicent davant d’aquella vaga, s’afanyava a proclamar-se just després líder del feminisme transversal, i ara ho farà del “feminisme liberal”, un any després els seus aliats de Vox a Andalusia ja demanen llistes negres de les treballadores i treballadors que lluiten contra la violència de gènere. Alhora, la tercera pota d’aquesta reacció, Casado, promet la derogació de la llei d’avortament per tal de “finançar les pensions i la salut”. Però el cretinisme de tot això, si no el feixisme de pensar que algú pot disposar del cos i la vida d’un altre ésser humà, és tan sols la punta de l’iceberg de la reacció patriarcal. La revolució a voltes silenciosa, a voltes militant, que protagonitzen les dones des de fa dècades, troba davant seu una reacció que no es mesura només amb els discursos dels seus líders, sinó amb la sang de milers de dones assassinades a mans d’un patriarcat que reacciona amb violència a la seva pèrdua de poder. I és que aquesta història enfonsa les seves arrels en el temps, no té un final escrit, cal guanyar-la, i no va tan sols de la igualtat. Tracta també de l’opressió.

A les vagues de Nova York que van donar origen al 8-M hi van morir 129 treballadores tancades dins d’una fàbrica cremada pels seus propietaris

El Manifest de Redstockings del 1969 afirmava: “Identifiquem els homes com els agents de la nostra opressió. La supremacia masculina és la forma de dominació més antiga i bàsica. Totes les altres formes d’explotació i opressió [...] són extensions de la supremacia masculina; els homes dominen les dones, uns quants homes dominen la resta”. Paraules proclamades en el marc del naixement del feminisme radical, però que haurien pogut subscriure perfectament les “filles de la llibertat” que es van reunir per reclamar el dret a vot a Seneca Falls el 1848. Després de no ser admeses, per la seva condició de dones, en un congrés internacional per l’abolició de l’esclavitud, van proclamar: “La història de la humanitat és la de les repetides humiliacions i usurpacions de l’home contra la dona amb l’objectiu directe d’establir una tirania absoluta sobre elles”. Res de diferent al que reclamaven el 1825 la socialista i owenita autodidacta irlandesa Anna Wheeler i William Thompson en la seva “Crida a una meitat de la raça humana, les dones, contra les pretensions de l’altra meitat, els homes, per retenir-les en una esclavitud política i per tant civil i domèstica”. Un fil violeta que reuneix en aquest camí dones com Flora Tristán, treballadora que va denunciar la doble explotació de la dona i el seu paper cabdal en l'alliberament de la humanitat i que va crear el lema, atribuït a Marx, “Proletaris de tots els països uniu-vos”; la immensa revolucionària Mary Wollstonecraft, autora de 'Vindicació dels drets de la dona' (1792), que va defensar la necessitat de les dones de controlar la seva pròpia sexualitat per no caure en la dependència dels homes; Marie de Gournay, que el 1622 va escriure 'La igualtat entre els homes i les dones' denunciant el domini cultural masculí; o, en un trajecte sens fi, la veneciana Christine de Pisan, escriptora extremadament popular que va desafiar un món d’homes i el 1405 va publicar, com a resposta a 'La ciutat de Déu' de Sant Tomàs, 'La ciutat de les dames', en què recreava la possibilitat d’una societat sense homes.

“Home, ets capaç de ser just?” La pregunta d'Olympe de Gouges encara no té resposta

Aquesta és una història de vindicacions i també de lluites. De lluites com la de les 'suffragettes' que, lluny de la imatge de dones que demanaven el dret a vot després de prendre te i pastes, van haver de protagonitzar manifestacions massives i durs enfrontaments contra les forces de l’ordre, i van patir ferides, empresonaments i agressions sexuals, per reclamar el sufragi veritablement universal. El mateix 8 de març rememora en aquest sentit les vagues de les dones de Nova York del 1908 i el 1909, amb el precedent d’una d'anterior el 1857, que demanaven la reducció de la jornada laboral de 16 a 10 hores, a igual treball igual salari i el dret a lactància i reducció de jornada per fills. En aquelles vagues hi van morir 129 treballadores tancades dins d’una fàbrica cremada pels seus propietaris. Reivindicacions que segueixen encara avui vigents en aquesta terra, on hem conegut dirigents com Frederica Montseny, primera ministra dona de l’Europa Occidental, que va despenalitzar l’avortament, o organitzacions de masses com van ser Mujeres Libres o la Unió de Dones Antifeixistes als anys trenta. Perquè avui, com ahir, hi ha una bretxa salarial insostenible; avui, com ahir, veiem un poder judicial, polític o econòmic que discrimina, a vegades de forma sagnant, per raó de gènere; i avui, com ahir, la reacció patriarcal es converteix en violència cada cop més visceral.

Les vagues que van donar origen al 8 de març van ser conegudes com les Vagues del Pa i les Roses, simbolitzant tant les necessitats materials d’una justícia de gènere com l’aspiració a un ordre nou en les relacions humanes. La poesia de James Oppenheim sobre aquelles vagues, que va esdevenir cançó popular, deia: “Mentre anem avançant, avançant, innombrables dones mortes criden a través del nostre cant al seu antic clam de pa, les seves ànimes fatigades conegueren el petit art, l’amor i la bellesa [...] A mesura que anem avançant, avançant, portem amb nosaltres dies millors. L’aixecament de les dones significa l’aixecament de la humanitat: lluitem pel pa, però també lluitem per les roses”. Quan durant la Revolució Francesa del 1789 les dones del poble escrivien en els quaderns de queixes que si la noblesa no podia representar el tercer estat tampoc els homes podien representar les dones, Olympe de Gouges començava la seva 'Declaració dels drets de la dona i la ciutadana' amb una pregunta clau: “Home, ets capaç de ser just? Una dona et fa aquesta pregunta...” Una pregunta que encara avui no té resposta. Només sé que, com deia Fourier, el grau d’alliberament de la humanitat té una única mesura: el grau d’alliberament de la dona. Només sé això i que aquest 8 de març faré vaga, per la causa de les dones, que és la causa de la humanitat.

Més continguts de