Una institució salvada: Catalana de Gas (1923)
Peces històriques
PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSDe l’article de Ferran Agulló, ‘Pol’ (Girona, 1863 - Santa Coloma de Farners, 1933), a 'La Veu de Catalunya' (31-III-1923). Els avenços, crisis, expectatives i debats sobre les fonts d’energia de fa un segle eren tan intensos com ara. Ferran Agulló, format en dret, membre de la Lliga, va fer de periodista en diversos camps: política, economia, gastronomia, gestió de premsa. Va idear el topònim Costa Brava.
Tot contemplant la nova instal·lació que a guisa d’assaig d’il·luminació de les vies públiques ha inaugurat la Catalana de Gas i Electricitat al Portal de l’Àngel, Plaça de Santa Anna, Plaça de Catalunya i carrer Fontanella, pensava més en la vella entitat industrial barcelonina que en la nova instal·lació i admirava més la fortitud d’aquella que l’esplèndida lluminària que escampaven els elegants aparells que sostenen les bombetes incandescents que s’inflamen sota la força del gas a alta pressió per un sistema novell que representa una altra victòria del gas sobre l’electricitat. Tal admiraríem una nau que passés un fort temporal en veure-la, pel valor i l’optimisme de l’intel·ligent capità, arribar a les aigües tranquil·les del port de salvament. Catalana de Gas i Electricitat és quelcom de saba barcelonina, substancial amb la nostra ciutat. Fa vuitanta anys –des de 1843– que treballa i lluita, aconseguint mantenir-se sempre victoriosa sobre totes les novetats que la ciència aplica a la il·luminació de les urbs. L’orgull de ser la primera que instal·la a Espanya aquest servei públic l’ha obligada a estudiar ardidament per a vèncer totes les dificultats, tots els obstacles que la ciència i els trasbalsos econòmics han posat al seu camí. Quan es perfeccionà la il·luminació elèctrica, que semblava haver de vèncer la del gas, La Catalana fundà la Societat General de Forces Hidroelèctriques, la primera que a Catalunya va dedicar-se a explotar salts d’aigua per a la producció de força elèctrica, i va adquirir als Pirineus catalans i aragonesos, després de llarg i detingut estudi, els que li semblaren millors per al seu objecte. I és avui encara a Europa la que transporta la força a major distància del salt i l’única que treballa a l’alta tensió de 130.000 volts. [...] Però, mentre es disposava a ser la primera productora de força hidroelèctrica, no deixava decaure la producció del gas, sinó tot el contrari: renovava i perfeccionava la fàbrica de Barcelona, de tal manera –pocs anys abans de la Gran Guerra– que cridà l’atenció dels tècnics que s’apressaren a venir d’arreu del món a visitar-la, lloant-la en les millors revistes d’Enginyeria d’Europa i d’Amèrica, per honra de la gran indústria catalana. Però, en aquest moment, quan la fàbrica model començava a donar el resultat i la força de l’Essera era conduïda a Barcelona i vora el Besòs, la gran central tèrmica que començava a alçar-se, esclatà la guerra europea i amb ella vingué l’encariment de tota la maquinària i, sobretot, l’encariment del carbó i dels nòlits, en un 100, 200, 400 i 500 per cent; l’encariment del diner, la restricció del crèdit, tots els fenòmens que a tantes indústries posaren en perill de mort. La Catalana passà moments de greus perills; era la nau enmig de la tempesta desfeta; però el capità, no va espantar-se mai: confiava en ell i confiava en la força de la nau. Serè, tranquil, aparentment almenys, Josep Mansan, el fort capità, va preferir córrer el perill del temporal, amb forces pròpies, mantenir el criteri tradicional de la casa, d’indústria nacional, que lliurar-se a la voracitat econòmica d’estrangers poderosos. El perill ha passat; la Catalana s’ha retrobat a sí mateixa, s’ha salvat [...]
