¿S'acosta un hivern energètic a Europa?

El Pacte Verd Europeu apunta a reduir les emissions de gasos d'efecte hivernacle a Europa fins al zero net el 2050, sobretot a través de la descarbonització del sector energètic. Però si bé Europa vol ser un líder global en la lluita contra el canvi climàtic, la pregunta és si pot o no aconseguir el seu objectiu i a quin cost. La tasca és formidable, i els obstacles, aclaparadors.

La crisi del covid-19 ha demostrat la magnitud dels canvis que calen per reduir massivament l'emissió de carboni. Els consumidors i els polítics volen evitar aquest xoc introduint gradualment subministraments estables d'energia barata i verda. Les bones polítiques i el progrés tecnològic posaran a l'abast aquest objectiu, però, per ara, hi ha contrapartides.

Com que el carboni ha de gravar-se prou per compensar l'externalitat climàtica negativa que genera, el preu de les emissions de diòxid de carboni ha de pujar, cosa que farà que l'electricitat resulti més cara. Això, juntament amb un increment dels preus del gas natural, és la raó per la qual els europeus han experimentat un augment recent dels preus majoristes de l'electricitat. Les conseqüències polítiques d'aquesta situació ja les va presagiar a França la revolta dels armilles grogues de 2018-19, que va ser una resposta a un augment tot just moderat dels impostos als combustibles.

Europa ha d'importar gran part del gas natural que necessita. Però per garantir-se un subministrament segur, es posa a mercè de països com Rússia i Algèria, que tendeixen a utilitzar els seus recursos de gas amb fins geopolítics (contra Ucraïna i el Marroc, respectivament). Rússia subministra un terç del gas que necessita Europa i està pressionant per activar el Nord Stream 2, un gasoducte per oferir un subministrament directe a Alemanya eludint Ucraïna. Per acabar-ho d'adobar, hi ha certs països, com Alemanya o Espanya, no la Unió Europea, que negocien directament amb els proveïdors. Rússia ha sabut explotar aquesta dinàmica i recentment ha demostrat que pot influir en el preu del gas suspenent-ne el subministrament.

El conflicte entre les prioritats climàtiques i l'energia barata i segura creix. Un país amb reserves de carbó sempre pot aprofitar aquests recursos per assegurar-se el subministrament d'energia. Un exemple és Alemanya, on la generació d'electricitat alimentada a carbó representa al voltant del 30% del subministrament elèctric, a causa de la decisió de govern d'eliminar gradualment l'energia nuclear després del desastre de Fukushima del 2011 al Japó.

L'augment dels preus del gas i de l'electricitat d'aquest any deixa clar que la transició energètica no serà un procés senzill. Els desafiaments són enormes, i un dels més importants és superar el problema de la intermitència. Per mitigar la volatilitat de preus, les energies renovables requereixen una tecnologia de suport que s'utilitza quan la intensitat del vent o del sol és baixa. El gas natural normalment compleix aquesta funció –d'aquí l'alça dels preus de l'electricitat–, i això seguirà sent així almenys fins que hi hagi instal·lacions d'emmagatzematge d'electricitat més eficients.

Al mercat d'electricitat majorista de la UE, el preu està determinat per l'última tecnologia en l'ordre de mèrit del subministrament (és a dir, la seqüència de les centrals elèctriques preferides). En general, aquest suport és una planta de turbina de cicle combinat (gas) o una instal·lació hidroelèctrica. El mercat és un pool on els volums de subministrament dels generadors s'agreguen i s'alineen amb la demanda per obtenir el preu al qual tots els proveïdors són remunerats.

En termes ideals, el senyal de preu d'un mercat competitiu donaria l'indici correcte per a la inversió als productors i el consum als usuaris. Però, en realitat, no hi ha accés lliure per a algunes tecnologies (com la nuclear i la hidroelèctrica), els usuaris no necessàriament responen als preus i l'estructura de les obres no és competitiva sinó oligopòlica.

Però aquests factors per si sols no són motiu per perjudicar el pool, de manera que la pregunta és com oferir els incentius correctes per a la inversió, particularment en renovables. Aquí, els contractes de llarg termini per subministrar electricitat i les subhastes de contractació poden exercir un paper crucial a l'hora de millorar el funcionament del pool i mitigar el poder de mercat. A causa de les reduccions substancials dels costos en els últims deu anys, ara les energies renovables són competitives, i avançaran sempre que els combustibles fòssils no estiguin subsidiats i el carboni es cotitzi com correspon.

La inversió depèn de l'estabilitat reguladora i, per tant, es pot veure perjudicada per una reacció precipitada als augments de preus actuals. Tot i això, hi ha idees que val la pena considerar. La República Txeca, Grècia, França, Espanya i Romania han proposat que la UE coordini les compres de gas i creï una reserva estratègica. És una idea excel·lent, ja que augmentaria la posició de negociació de la UE i, al mateix temps, milloraria la seguretat del subministrament.

Altres propostes recents han d'avaluar-se amb cura per evitar qualsevol interferència amb la formació de preus. En lloc d'intentar posar un límit als preus de l'electricitat, és millor subsidiar els consumidors vulnerables de manera directa. El mercat majorista ha de continuar oferint un senyal de preu per a productors i consumidors. No s'hauria de culpar els especuladors de l'augment inevitable del preu dels drets d'emissió (dins del sistema de comercialització d'emissions). És més probable que reflecteixi l'anticipació del mercat a preus més alts del CO2 -un component necessari de la transició energètica.

Si Europa vol alliberar la lluita contra el canvi climàtic de la política de la seguretat energètica, primer ha d'aconseguir una barreja d'energia equilibrada en un mercat integrat. Això implica que no pot ignorar el potencial d'aportació de la tecnologia nuclear, com ha assenyalat el Panel Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic.

És més, és necessària una política energètica unificada a Europa per a la compra i l'emmagatzematge de gas, com també ho són les inversions per desenvolupar noves tecnologies com la captura de carboni i l'hidrogen verd. Però la UE no pot ser ingènua. El canvi climàtic és un problema global. Si les reduccions d'emissions d'Europa són neutralitzades en altres parts de món, no s'haurà fet cap progrés, i Europa acabarà sent menys competitiva. Per abordar aquesta qüestió, caldrà un ajust en frontera de l'impost al carboni.

La UE té la reputació d'actuar només quan és al caire del desastre. Pot molt ben ser que ens trobem en un d'aquests moments. Winter is coming.

Copyright Project Syndicate