Era el que esperava escoltar. La professora d'alemany, a l'Escola Oficial d'Idiomes, ens va demanar que opinéssim sobre la voluntat de Sánchez de restringir l'accés a les xarxes als menors de setze anys. Els debats que es proposen a les classes d'idiomes són sempre igual d'avorrits: canvi climàtic, intel·ligència artificial, noves tecnologies... Exhalo. Aleshores algú va dir que era fortíssim que els nens creixessin amb accés directe a pornografia, gravant-se executant balls lascius a TikTok, enganxats a la pantalla i fent-se bullying telemàtic. I algú altre va respondre que a la seva època ("a la meva època!") tot això ja passava en altres formes. Era el que esperava escoltar, sí, però expressat en l'alemany que sabem parlar en aquella aula.
Aleshores vaig pensar en allò que va dir fa uns dies el Marc Sarrats, que és el que vaig provar d'argumentar al meu darrer article, però ell amb més salero: que potser el que caldria fer és prohibir l'accés a les xarxes (i als telèfons, a ChatGPT, a internet...) als majors de seixanta anys. Deia que a la joventut ja els passarà, això de viure amb neguit, però que als més grans, en canvi, no. Exclamava: "Deixem de dir que els vint anys i l'adolescència són increïbles. Ser jove és una puta merda". Molt acurat. Més enllà del moment terrible que és la pubertat, cosa certa, afirmar que hauríem de prohibir els telèfons als més grans és una manera de dir que, en un món ideal, les eines estarien en mans de la gent que en sap fer ús. Tòpic, ho sé: és la dosi que fa el verí. Tòpic total: les tecnologies són bones si un les sap utilitzar! És difícil que un nen de catorze anys conegui la cara fosca del telèfon, i potser cal fer-ne alguna cosa, d'això, però resulta que jo en tinc vint-i-vuit i hi ha dies que em cremen els ulls de tant mirar la pantalla, i setmanes que l'iPhone em recorda que he passat tres hores diàries fent scroll. Imagina, doncs, com deia el Sarrats, les fake news que s'empassen els més grans quan t'ensenyen un vídeo "d'un cérvol entrant a un lavabo mentre un tio està cagant" i es pensen que és autèntic i no una creació de la IA.
No vull dir que els adults haurien de ser exemplars, perquè no crec que els teus pares hagin de passar el dia llegint perquè tu agafis un llibre: basta amb una mica de sensibilitat i de saber transmetre una mirada encuriosida cap al món. I després els fills surten com bonament poden, malgrat tot. Veure el teu pare esnifant pantalla pot ser una manera de voler-ne fugir, com aquells fills de fumadors empedreïts que no volen saber res del tabac. Vull allunyar-me, també, dels que plantegen el debat en termes de si l'estat hauria d'intervenir o no en el nucli familiar, com si no estiguéssim intervinguts tothora per monstres pitjors o com si la família fos un reducte on cadascú fa el que vol: molt probablement, els pares que defensen això eduquen fills d'extrema dreta (m'hi jugo un dit). Aleshores, com podem parlar dels telèfons i els adolescents sense caure en llocs comuns?
Si tornem a allò del món ideal en què les eines estan en mans de qui les sap utilitzar, aleshores un es pregunta qui estableix el criteri que defineix les persones que en saben i les que no. Qui decideix què és el sentit comú i qui posa talla al senderi. Perquè el pare que protegeix el seu fill de l'estat creu que en sap; i també creu que en sap aquell que s'informa a base de tuits trillats i mediocres; i encara creu que en sap més el que aïlla l'infant de la pantalla fins als divuit anys, fabulant un món que no existeix; i creu que en sap la professora d'alemany, i l'alumne que parla de pornografia i TikTok, i l'altra alumna que recorda la seva època amb nostàlgia. I crec que jo en sé, també. Però suposo que si hi ha una veritat en tot plegat (perdoneu, novament, el tòpic) és que la tecnologia va més de pressa que nosaltres. I que, fem el que fem, semblem inútils provant d'agafar aigua amb les mans. A més, quan parlem de xarxes, telèfons i adolescents públicament, ocorre el mateix que amb qüestions com el canvi climàtic o la violència masclista: tristament, en un debat polític polaritzat i colèric, ha esdevingut un tema més de batalla entre partits, en comptes de declinar-se com un problema social. I mentrestant, insisteixo, l'aigua s'escola entre les mans.
