L’OBSERVADORA

L’agent del caos, la fi del món i altres detalls

La història ens diu que quan la política espanyola arriba a la temperatura d’ebullició, cosa que passa cíclicament, la via sanguínia -fins i tot sanguinària- s’imposa a la racionalitat i a la temprança amb conseqüències devastadores. Assistim al reescalfament polític a Madrid, on el PP de Pablo Casado ha sucumbit a l’estil amenaçador de Vox i ha tirat per la borda l’herència discreta de Rajoy amb un verb inflamat i provocador digne del més pur populisme joseantoniano. Vox s’ha convertit en l’agent del caos en la política espanyola i ha accelerat la radicalització de les posicions dins del bloc de la dreta, que forma amb el PP i Ciutadans. Mentre Casado compara l’independentisme amb ETA oblidant les negociacions del seu mentor, José María Aznar, amb els terroristes, el procés de blanquejament de l’extrema dreta des de la formació de govern a Andalusia continua en l’àmbit polític i mediàtic a gran velocitat.

Com deia Robert A. Heinlein, “es triga menys temps a influir en un miler d’homes apel·lant als seus prejudicis que a convèncer-ne un de sol utilitzant la lògica”. I això és el que està passant avui amb la convocatòria d’una manifestació nacionalista espanyola pels carrers de Madrid que pretén fer caure Pedro Sánchez acusant-lo de traïdor. De fet, els convocants ja van obtenir divendres els resultats polítics que perseguien a curt termini, i la pregunta interessant és si la reculada serà definitiva. La vicepresidenta del govern, Carmen Calvo, sucumbia a la pressió i, vint-i-quatre hores després de fer una encesa defensa de la negociació i el diàleg “fins a l’extenuació”, donava per trencades les aproximacions entre governs. Dijous havia quedat clara una nova implosió del PSOE -com abans li havia passat al PSC- amb l’aparició en vídeo del sant Cristo gros. Felipe González hi lamentava la “degradació institucional” i, alineat mediàticament, tornava a obrir foc contra el díscol Sánchez, a qui també se li obria un front de desconfiança dins del mateix consell de ministres. El secretari general del PSOE fa temps que va deixar clar que no és un peó de la vella guàrdia i que apuntala el seu lideratge en les bases del partit, però la resistència té un límit quan tens 85 diputats i una cridòria eixordadora de la ultradreta.

El PP de Casado ha tirat per la borda l'herència discreta de Rajoy amb un verb inflamat i provocador

L’incipient procés de diàleg per establir les bases d’una negociació entre el govern català i l’espanyol va acabar precipitadament amb un whatsapp al xat de Calvo, Aragonès i Artadi després del terratrèmol que havia suposat la presentació d’una esmena a la totalitat dels pressupostos per part d’ERC. Privadament els desitjava “sort”, i públicament assegurava: “Mai no acceptarem un referèndum d’autodeterminació”. La qüestió de fons, per tant, no era el relator sinó les condicions per al diàleg i, sobretot, la interferència del calendari dels pressupostos generals de l’Estat i el malestar pel gest d’ERC de presentar l’esmena a la totalitat en un moment en què la negociació semblava avançar.

El govern de Sánchez volia llum verda als pressupostos abans de tancar el marc de la negociació, amb l’argument que no es pot posar el govern de l’Estat “entre l’espasa i la paret” ni “de genolls”. Per la seva banda, els negociadors del govern català estan condicionats pel trasllat dels líders independentistes a Madrid i l’inici d’un judici que posarà a prova l’Estat. Que condicionarà no només la credibilitat de la justícia sinó la qualitat del sistema democràtic en el seu conjunt. El govern català havia vist el vot dels pressupostos com una de les poques armes de negociació mentre el govern espanyol es valia de l’amenaça d’un govern de dretes a l’andalusa, que arrasaria l’autogovern de Catalunya.

A Espanya el record de la Guerra Civil i la repressió de quaranta anys de dictadura es desdibuixen

Elogi de la raó

Abraham Lincoln deia que a mesura que els records de la Revolució s’anaven perdent en el passat, la llibertat de la nació es veia amenaçada pel menyspreu cap a les institucions del govern, que protegeixen les llibertats civils i religioses que van ser el llegat dels pares fundadors. I recomanava: “Raó freda, calculadora i desapassionada”. A Espanya el record de la Guerra Civil i la repressió de quaranta anys de dictadura, que van afavorir la Transició, es desdibuixen. La temperatura puja i la dreta espanyola ha decidit anar a totes per acabar amb el president del govern espanyol, amb l’ajuda d’una part del PSOE. Avui ha tingut èxit, atemorint-lo. També han tingut èxit els que pensen que la fi del món serà aquesta tarda i que no cal ser estratègic en la negociació perquè tot està perdut. Malauradament, la història d’Espanya demostra que tot és susceptible d’empitjorar.

Aquesta setmana començarà un judici contra l’Estat. La justícia estarà sota la lupa d’Estrasburg i els presos polítics tindran l’oportunitat de ser escoltats i defensar les seves idees i la seva actuació. Espanya està en una veritable cruïlla històrica sense consciència del que està en joc.

Més continguts de