1. Es pot arribar a entendre que, perquè Catalunya no marxés d’Espanya, el govern del Partit Popular fes de tot. Si el separatisme teòric ja els fa urticària, que arribessin a pensar que estàvem a punt de ser un nou estat d’Europa els va fer posar en marxa tots els mecanismes que tenien a l’abast. Els legals, els il·legals i els al·legals. Amb Rajoy, el PP va activar l’article 155, va propulsar els tentacles judicials, va ordir trames de tota mena amb els fons reservats, va esperonar els cops de porra, va teixir complicitats amb els grans grups de comunicació espanyols –que van estar encantats de contribuir a la causa– i va seduir Europa amb la vella diplomàcia d’altres temps. Menys política, van fer de tot per frenar el que consideraven que era un cop d'estat i que, en realitat, només va ser un cop a l’Estat. Suposo que l’independentisme ja comptava que la resposta seria desmesurada, per més que anés amb el lliri en una mà i l’estelada en l’altra. El que costa més d’entendre és que, ara, passats set anys de l’1 d’octubre, el mateix Partit Popular, que li està sortint barba a l’oposició, expliqui públicament que ha mogut tants fils com ha pogut a Europa perquè el català, el gallec i l’euskera no siguin llengües oficials a la UE.
2. La confessió, en veu alta, que han trucat als governs dels altres 26 estats membres per buscar el vot en contra que s’admetin les tres llengües és políticament absurda, socialment inconcebible i lingüísticament delictiva. En comptes d’enorgullir-se que Espanya sigui un estat amb tres idiomes cooficials, que mereixerien ser també llengües oficials de la Unió Europea amb tots els drets, hi posen tants bastons a les rodes com poden. I, al damunt, se’n vanen. I el que dol doblement és que Santi Rodríguez, del PP del carrer Urgell, ho digui en català. És la seva llengua, i la de Dolors Montserrat, i munten la batalla en contra del català i ho expliquen com si res. Ni un esquetx surrealista dels Monty Python subratllaria com de grotesca és aquesta paradoxa. L’autoodi lingüístic no és una estratègia política per fer caure Pedro Sánchez, és una patologia de manual, una autèntica aberració científica. I aquesta jugada, de tan baixa estofa, no l’oblidarem. Si el PP a Catalunya té els pitjors resultats de tot l’Estat, amb accions com aquesta encara s’arraconarà més en la marginalitat.
3. Res de nou, tanmateix, amb la catalanofòbia. La recollida de firmes del PP contra “la imposició” del català ja té prop de vint anys. Ara, en temps d’un gallec desorientat com Núñez Feijóo, continuen fent córrer que el castellà està perseguit a Catalunya. Qui sostingui això, o no ha passat ni un dia de la seva vida al Principat o s’ho inventa de mig a mig, o s’ho ha cregut de bona fe perquè mira les teles que mira, escolta les ràdios que escolta i llegeix les piulades que llegeix. I mentre a Mallorca i a València el PP escanya el català per tal de salvar el seu coll, aquí seguim en el bucle de la maquinària perversa de construcció de realitats esbiaixades. O directament falses.
4. I el PSOE? Qui dia passa, legislatura empeny. José Manuel Albares, ministre d’Exteriors, diu que malda per convèncer països que no volen rebre raons ni lliçons. No se’n sortirà, però està guanyant temps. És la tàctica. Fer creure que treballen pel català a Europa, fer-nos empassar que hi ha un traspàs de Rodalies en marxa, o engalipar-nos amb un finançament singular que ja es veu a venir que tampoc no arribarà, per més que Salvador Illa ho propagui als quatre vents. Tot plegat, una aixecada de camisa. Ni llengua, ni trens, ni pasta, ni amnistia efectiva. Per l’1 d’octubre del 2027 només falten dos anys. Prou temps per armar un moviment social, engrescador, ben travat i amb polítics a l’altura, que faci alguna cosa més que omplir de senyeres els balcons. Un nom possible? “Bon dia, Catalunya”.
