Ajudem els joves a creure en ells mateixos

Llegeixo amb desesma la notícia que un de cada quatre adolescents catalans s’ha autolesionat almenys una vegada a la vida.

D’això en sé el mateix que la immensa majoria d’adults: hem fet el que hem pogut amb la nostra vida i hem fet el que bonament hem sabut amb la vida dels nostres fills.

Des d’aquesta experiència, crec que les causes d’aquesta infelicitat estan repartides. Entre els pares, que els eduquem des dels extrems: avui esbronquem per qualsevol fotesa que ens treu de polleguera, demà els encoixinem i sobreprotegim quan n’han fet una de ben grossa i el que necessitarien és un no. Que difícil que és aguantar un no. I que profitós que acaba sent.

No sé si preguntem prou als nois i noies en què creuen que podrien o voldrien ser molt bons. Que és una manera de dir-los que creiem en ells i que tenen més força de la que creuen. Després seran o no seran bons, però en el camí hauran descobert la força interior que dona fer-se un propòsit, entrenar-se per aconseguir-lo, o treballar en equip, si escau.

¿Estem segurs que han conegut la gratificació de les emocions que arriba amb l’esforç, o deixem que les úniques emocions siguin les de les compres, les de sortir cada cap de setmana, les de la Play?

Sense un sentit transcendent de la pròpia vida hi ha més risc de buidor. I no parlo necessàriament de creences, sinó d’ajudar-los a donar importància a allò que fan i diuen, a aprendre que després d’una cosa bona treballada és més fàcil que en vinguin més de bones, o que les dolentes esdevinguin aprenentatges i no frustracions. Aprendre a no tenir por.

Finalment, les xarxes, tan útils elles, són una gran font d’infelicitat, perquè són l’àmbit de la comparació constant amb la vida dels altres i el lloc on acostumen a veure’s més grassos, més lletjos, més pobres i, per tant, més desgraciats que els altres. És l’hora d’ajudar-los a creure en ells mateixos.