N’Alexia i les pistes de futbol masclistes
L’anunci que els patis de les escoles ja no estaran obligats a tenir una pista de futbol com a mesura per eliminar el masclisme dels centres educatius és, per si sol, un despropòsit. Considerar, però, que el moment idoni per comentar aquesta iniciativa és vint-i-quatre hores després que la catalana Alexia Putellas fes història en recollir la Pilota d’Or a la Millor Guanyadora de 2021 demostra una poca traça sorprenent. Sovint no desitgem que els fets ens desmuntin un bon prejudici, i el gest tan maldestre d’assenyalar el futbol que es juga a les escoles com una pràctica que, de tan fonamentalment masculina, exclou les nines i es converteix, de retruc, en masclista, és la manifestació claríssima que el gran triomf de Putellas es percep com un succés prou irrellevant perquè l’apriorisme "el futbol és cosa de nins i prou" no perdi gens de vigència.
És evident que el cas d’Alexia Putellas no serveix per definir tot el gènere femení, de la mateixa manera que tampoc seria extrapolable a un col·lectiu masculí en què, afortunadament, la inevitabilitat de gaudir del futbol, sigui jugant-hi o mirant-lo, ha quedat obsoleta. Els nins i les nines tenen actualment una àmplia oferta esportiva quan volen practicar una activitat física dins i fora de l’escola. Al cap i a la fi, encara que sigui cert que el gènere masculí continua sent majoritari als camps de futbol, ¿quin sentit pot tenir connotar la pista com a masclista i, a sobre, eliminar un espai per a l’exercici físic –en una època en què la majoria de formes d’entreteniment d’infants i joves són sedentàries– sota el pretext del masclisme, en comptes d’agafar l’exemple d’Alexia Putellas per esmicolar una miqueta més les mentalitats anacròniques que encara s’entesten a vincular el futbol a la masculinitat?
És increïble fins a quin punt, algunes vegades, una bona intenció pot derivar en una acció tan contraproduent i oposada al missatge que caldria transmetre. La idea que les pistes de futbol són masclistes, al capdavall, du implícits dos enfocaments extremadament erronis i tòxics: en primer lloc, fa entendre a les nines que el futbol no només no és per a elles, sinó que és contra elles; en segon lloc, reforça la percepció que, si ets nin i jugues a futbol, estàs connectant amb uns codis intrínsecament masculins i excloents amb relació al gènere femení.
Si una cosa queda provada a mesura que neixen i creixen les noves generacions és que les etiquetes i els rols tendeixen a diluir-se, a tornar-se líquids, en comptes de fer-se forts. És per això que el fet de posar l’èmfasi en una suposada testosterona inherent al futbol sona a iniciativa antiga, promoguda per persones segurament influïdes per un biaix caduc i simplista que considera que al feminisme li farà més bé l’eliminació de les pistes de futbol que la reivindicació del model Alexia Putellas com a possible mirall per a les nines que, sigui a l’escola o al carrer, juguen a futbol i potser somien ser com n’Alexia.
