27/11/2020

L’altra vacuna disponible

4 min
Espanya és l'estat més desigual de la Unió Europea, només per darrere de Letònia / EFE

"Molts dels carrerons sense sortida –polítics i socials– als quals ens enfrontem tenen a veure amb la desigualtat: problemes sanitaris, educatius, culturals. Sense abordar les desigualtats tindrem les mans lligades"

César Rendueles

Hem vist corbes noves enguany quan veníem d’altres corbes massa velles. Corbes ben conegudes, que els estralls dolorosos de la covid-19 només han fet que desbocar i enfilar fins a límits insuportables. Són les altres corbes, les que documenten el creixement, en poc temps i de nou, d’unes desigualtats socials que ja estaven cronificades en la nostra societat. Mentre lluitem pel dret a la vida, també ens cal lluitar perquè viure valgui la pena: el dret a una vida digna per a tota la ciutadania.

Les dades d’aquesta tardor són massa gebradores, però les previsions per al 2021 no podien ser més funestes, com recull el darrer Informe d’indicadors socials de Catalunya (Insocat). Assistim a una recaiguda sobre una llarga caiguda prèvia provocada per la crisi de 2008 i que en pocs mesos ha disparat totes les alarmes: l’atur ha passat del 10% al 13,23% –506.000 persones afectades, de les quals 158.000 joves i sense comptar els 700.000 afectats per ERTO–, un de cada tres infants ja està en risc de pobresa i un 20% de la societat en risc de pobresa. Pobresa assalariada –que afecta un 12% dels treballadors–, exclusió feminitzada i solituds d’avis i àvies. Augment imparable de les demandes en uns serveis socials col·lapsats i creixement exponencial de la sol·licitud d’aliments. A més, només entre el 14 de setembre i el 23 d’octubre s’han produït 443 desnonaments a Barcelona, que han afectat 1.211 persones –463 de les quals, menors–. I Oxfam preveu que la pobresa a Catalunya creixerà un 9%. Un 80% en l’àmbit de l’economia informal, que afecta especialment les persones migrades.

En aquest cas, però, a diferència de la pandèmia vírica, l’epidèmia crònica de les desigualtats no remet a corbes imprevistes ni sobtades. Són allà, instal·lades des de fa massa temps i recordant-nos permanentment que la desigualtat és avui, aquí i arreu, la principal amenaça a la democràcia política, econòmica i social. Fa tot just un any, el darrer hivern, l’informe Foessa ja ens recordava que som tres països en un de sol: un 45% que viu en patrons de plena integració, un 35% que viu fa dècades en una mena de precarietat ininterrompuda i un 20% sota els distints patrons de l’exclusió social.

Plovia sobre mullat el març passat. Pedregava sobre la vulnerabilitat social. I aquestes altres corbes –la de l’atur, la de l’exclusió en habitatge, la de pobresa, la d’abandonament escolar– també reclamen urgentment i fa massa temps de ser frenades, revertides i capgirades. El més sorprenent i decebedor és que hi ha vacuna fa molt de temps. Perquè la reversió de la desigualtat és una qüestió essencialment política que respon a decisions polítiques. Les sortides existeixen fa molt de temps i són múltiples: des d’una economia productiva que posi la vida al centre fins a les respostes públiques transformadores, sostingudes i de qualitat, passant pel compromís i la implicació col·lectiva. Perquè lluny de la cultura de la delegació o la irresponsabilitat, la vacuna social també som totes i tots nosaltres.

Projectant les quatre fases –substrat, contagi, resposta, reconstrucció i nou substrat– de qualsevol pandèmia a l’onada creixent de desigualtats podríem aplicar la mateixa anàlisi: totes quatre fases depenen no d’un maleït virus sinó de les condicions socials prèvies i posteriors. Veníem d’un substrat feble quan el 2008 va esclatar la crisi, amb un contagi massiu i amb una resposta institucional en sentit contrari –austeritat, retallades i aprimament de l’anomenat estat del benestar– que no va combatre l’emergència social. I així, els nivells d’inversió pública d’avui tot just estan arribant ara als nivells del 2010, en un estat espanyol que ha infrafinançat Catalunya de manera estructural. És sota aquesta realitat, sota aquest substrat, que va irrompre la covid-19. I un altre cop el que està en joc és com serà la reconstrucció i quins substrats –nous o vells– deixarà. Això és el que ens hi juguem.

Davant d'aquesta realitat crònica, el 2016, des dels àmbits del cooperativisme, de la cultura i de l’acció comunitària vam impulsar el Projecte Lliures com a lluita compartida. Una crida a ordir la trama cívica, social democràtica i anticipar-se en les respostes, sense deixar d’exigir mai les responsabilitats públiques. Al manifest fundacional de fa cinc hiverns ja ho exposàvem així: "En crisi de legitimitat i en buit ètic, si ni estat ni mercat solucionen avui el cràter de les desigualtats, aleshores cal actuar col·lectivament [...], construir noves respostes autònomes, sòlides i solidàries, des del propi teixit social, cultural i cooperatiu del país [...]. No pretenem substituir –sinó exigir i preconfigurar, en paral·lel, el futur al qual aspirem– responsabilitats i obligacions socials que corresponen a l’esfera pública. [...] Mentrestant, però, mentre això no passa, emplacem i convidem tothom a respondre col·lectivament [...]. Les coses, efectivament, es poden fer diferents. Però, sobretot, cal fer-les diferents i entre totes i tots. Un cop més, si no ho fan ells, fem-ho nosaltres". Aquelles paraules d’ahir retrunyen en aquest avui i som conscients que serà difícil sortir d’aquesta. Més difícil serà no fer-ho.

Contra l’excepció de la injustícia social, a Catalunya l’autoorganització sempre ha estat la norma. Ni la desigualtat depèn de l’atzar ni la solidaritat és una sort. La primera és una realitat innegable i el principal problema de les nostres societats. La segona és una ferma decisió política col·lectiva, una resposta ètica i social per vacunar-nos contra les desigualtats en aquest convuls segle. I hi insistim: en aquest cas, disposem de vacuna: la solidaritat, teixir xarxes, implicar-se. De la lluita contra les desigualtats no ens en podem rentar mai les mans. Perquè cal garantir que cada vida compti. Perquè cada vida, sí, compta.

Teresa Crespo és vocal de pobresa d’ECAS (Entitats Catalanes d’Acció Social), Jordi Cuixart és president d’Òmnium Cultural, David Fernàndez és membre de Coop57. Totes tres entitats impulsen des del 2016 el Projecte Lliures (de pobresa, d’exclusió, de desigualtats).

stats