Les altres victòries
Vencedors. La socialdemocràcia sueca de la primera ministra Magdalena Andersson s’ha endut la victòria, però l’extrema dreta és la veritable guanyadora de les eleccions generals de diumenge. L'ascens de Demòcrates de Suècia, formació populista i antiimmigració, com a segona força del Parlament confirma el final de l'excepcionalitat sueca. Des que el 2005 va aconseguir el lideratge del partit, Jimmie Akesson va fer un rentat de cara a la línia més dura d’aquell moviment de caps rapats uniformats de la dècada dels 80, desfent-se del seu passat neonazi i adoptant un discurs de llei i ordre, valors de família tradicional i protecció de les pensions amenaçades, segons ell, per la immigració. Però, sobretot, la transformació del partit ha estat també conseqüència d'un canvi més global: de la crisi dels refugiats sirians del 2015 a l'onada d'aquesta “dècada de l'extrema dreta”, com l'anomena el politòleg Cas Mudde, que va fer créixer aquestes forces marginals fins a ocupar posicions centrals i de govern. La pandèmia els va oferir, a més, una oportunitat d’or per homologar-se com a força parlamentària implicada en les negociacions dels acords per respondre a les urgències del covid-19.
El partit s’ha fet gran, i una campanya molt marcada pel debat sobre la seguretat i la mà dura contra la criminalitat els ha ajudat.
Normalització. A aquells que, com va passar a França, respiren tranquils per la victòria d’Andersson, Mudde els recorda que, en la línia d’altres forces de la socialdemocràcia europea, el partit té un electorat molt envellit i només s’ha endut el 19% del vot dels joves.
És la mateixa anàlisi que ja fèiem a la primavera amb els resultats de Marine Le Pen. Però la intensitat dels cicles informatius, que ens porten a enterrar una crisi per obrir-ne una altra, contribueixen a anar normalitzant escenaris, com el fet que Reagrupament Nacional sigui la tercera força de l'Assemblea Nacional amb 89 escons. La urgència mira ara cap a Itàlia. Mentre els suecs es debaten sobre quina majoria aconseguirà formar govern, la tercera economia de l’euro celebrarà eleccions el 25 de setembre amb els ultradretans Germans d’Itàlia de Georgia Meloni liderant les enquestes. L'“anomalia italiana”, com l’ha batejada l’historiador Donald Sassoon, que manté atrapat el país entre el bloqueig polític i la tecnocràcia, serà l’enèsima prova de foc per a una extrema dreta europea convertida en exemple d'adaptació i aprofitament de les crisis.
Patiment. La política tefló, feta de simbolisme i reinvenció constant, ho aguanta tot; fins i tot els vells idil·lis de bona part del lideratge de la dreta radical europea amb el Kremlin. Es tracta de capitalitzar el malestar, i de pors no en falten. Ho reconeixia la directora del Fons Monetari Internacional i antiga comissària europea, Kristalina Georgieva, fa uns dies a Brussel·les: “Hi haurà patiment”. “Hi ha una gran dosi d’incertesa sobre com aguantarà l’economia aquests moviments de plaques tectòniques” que està produint, advertia l’economista búlgara.
Alternativa per a Alemanya és una altra d’aquestes forces que ja es mobilitza per capitalitzar la preocupació dels alemanys per l’encariment de preus i la incertesa energètica. Aquest cap de setmana han començat les protestes en algunes ciutats del país i s’ha convocat una gran manifestació per al 8 d’octubre.
Ja no és un debat d’extrems. És el centre del debat. Amb l’homologació de l’extrema dreta arriba també la normalització de polítiques que deshumanitzen els col·lectius més vulnerables. Amb les causes econòmiques de la pròxima crisi vindran també les conseqüències socials i democràtiques.
