Alumnes i docents de català: rebel·lió i resistència
La falta de professorat de llengua catalana no és un problema nou, ni a Catalunya ni a les Balears. Fa uns anys que les universitats palesen una reducció significativa en les matriculacions als graus de Filologia Catalana, així que el relleu de docents en aquesta matèria no està garantit a curt termini. Per si això no fos prou, l’especialitat de llengua catalana és la que té més places sense cobrir després dels resultats de les oposicions a docent de Catalunya, amb un percentatge d’aprovats insuficient.
Fa unes setmanes, la consellera d’Educació, Anna Simó, va admetre que hi havia dificultats per trobar professors substituts de català tant a l’ESO com a la FP. Això ha provocat que el Govern es plantegi que els docents puguin fer hores extres per atenuar l’impacte d’aquesta manca de personal. L’equació és senzilla: si hi ha pocs alumnes a les aules de Filologia Catalana, hi haurà pocs professors de català, per molt que tot l’alumnat optés per la docència com a via professional en acabar els estudis.
Més enllà de cercar mesures que permetin reaccionar de manera urgent a aquesta conjuntura, cal posar damunt la taula el rerefons, perquè són molts els factors que podrien explicar la precarietat de la llengua catalana a l’ensenyament. El català, per exemple, és el cap de turc preferit en moltes mesures dels governs conservadors, que, refractaris a qualsevol simbologia nacional perifèrica (sobretot basca i catalana, en contraposició al nacionalisme espanyol), troben en el català un camp de batalla que acaba amb el menysteniment de la llengua pròpia en l’àmbit educatiu, social i administratiu.
A les Illes, per exemple, el català ha deixat de ser un requisit per accedir a la sanitat pública; a les universitats catalanes és habitual substituir el català pel castellà com a llengua vehicular a l’aula si una part de l’alumnat, per minoritària que sigui, ho demana; el ministeri d’Universitats va suggerir fa uns mesos que la filologia catalana deixés de tenir entitat pròpia a la universitat i que fos absorbida pels estudis de llengües modernes; a finals d’agost, el conseller d’Educació, Universitats i Ocupació de la Comunitat Valenciana, José Antonio Rovira, va dir que el desconcertava que les universitats valencianes tinguessin un departament de filologia catalana, si la seva llengua era el valencià.
Paral·lelament a tot això, les estadístiques evidencien que el castellà es consolida com a llengua vehicular dels més joves durant el temps de pati, a l’hora de jugar, també en el consum de productes audiovisuals. I si els estímuls són minsos per atraure l’alumnat al grau de Filologia Catalana, encara és més difícil vendre d’una manera il·lusionant la docència especialitzada en llengua catalana en un institut. Perquè, en el primer cas, el que hauria de ser una simple elecció de carrera universitària sembla un acte de rebel·lió i, en el segon, esdevé una forma de resistència que no tothom vol assumir quan entra a treballar de dilluns a divendres.
