Alves i els consentidors
Per descomptat que tot en aquesta història de Dani Alves i la jove violada (avui no em ve de gust escriure “presumptament”) és sòrdid, tenebrós i repulsiu, començant pels intents del futbolista d'espolsar-se les culpes amb historietes escatològiques que tenen un vàter per escenari. Ara bé: no és més sòrdid, tenebrós ni repulsiu que tota la impunitat i la fatxenderia que envolten el món del futbol d'alta competició, habitat per personatges amb una immensa projecció pública (immensa aquí és sinònim de malsana), convençuts que l'únic deure que tenen en aquest món és jugar a futbol o, si no, estar a prop dels jugadors de futbol. Res de la resta del món els concerneix ni els importa, i tenen dret a comportar-se com no es comporta ningú més.
És un plantejament infantil, perversament infantil, compartit no tan sols per ells, sinó també per tothom qui participa d'aquesta manera d'entendre les coses. I aquest tothom és ben ampli. Amb motiu de l'escàndol actual, un periodista esportiu explicava fa uns dies que, anys enrere, els empleats de seguretat del Barça feien la feina de neteja dels desgavells protagonitzats pels jugadors del primer equip en els clubs i discoteques de Barcelona, on tenien tractament VIP per fer literalment el que volguessin, especialment als reservats. Amb les xarxes socials i els mòbils que ho graven i ho fotografien, aquesta impunitat ha esdevingut més complicada. Però segueix sent ben sòlida. En una transmissió del Mundial de Qatar es comentava que un futbolista famós s'havia negat a dir res sobre el règim totalitari del país quan algú li havia preguntat per aquesta qüestió. “Només faltaria!”, afegia un periodista, irritat perquè a una primera figura futbolera se li demanés alguna cosa semblant a un posicionament ètic. En una altra ocasió, un locutor despatxava la notícia que un jugador famós havia estat denunciat per violació amb el comentari que aquestes eren “qüestions extraesportives” que no venien al cas.
Els dos casos esmentats són de Catalunya Ràdio, però no s'ho paga parlar dels periodistes ni dels programes concrets perquè no són opinions infreqüents: al contrari, formen part de la més àmplia i confortable normalitat, i serien extrapolables pràcticament a qualsevol mitjà. L'esment a la ràdio nacional si de cas és oportú pel comportament igualment nauseabund del seu exdirector, Saül Gordillo. En qualsevol cas, més enllà del món periodístic, la connivència i la genuflexió, el somriure llagoter, el copet a l'esquena, la grolleria i l'agressió enteses com a distintius de poder, són fets no tan sols assumits, sinó considerats models d'èxit, envejables i dignes d'imitació. Qui ostenta poder i n'abusa es fa veure (perquè justament vol que el vegin), però al seu voltant sempre hi ha un ecosistema tòxic de figures minúscules, tant o més vils que ell mateix, que són els seus aduladors. En la baixesa també hi ha un escalafó jeràrquic, i al llepa, al servil, al consentidor, li correspon el graó més brut i arrossegat de tots. Que, tanmateix, es moren per ocupar.
