21/09/2021

Analogies perverses

3 min
Pere Aragonès i Pedro Sánchez, reunits al Palau de la Generalitat el 15 de setembre amb ocasió de la taula de diàleg entre els governs català i espanyol.

Un dels papers més interessants que he llegit sobre el Procés és una dècada anterior al Procés i, òbviament, no en parla. Es tracta de The dinamic of secession (1999), de la professora Viva Ona Bartkus. Hi ha una dinàmica de la secessió, sí, però no una lògica específica que permeti fer extrapolacions o projeccions d’unes circumstàncies a unes altres. Comparar el conflicte d’Irlanda del Nord amb el procés que va conduir a la independència de Noruega, o amb l’estranya situació de Transnístria, o amb Escòcia, no té res de dolent i fins i tot pot resultar aclaridor. En tot cas, mai no podrà servir per explicar una situació concreta a través de les altres, ni encara menys per provar de predir què passarà en cada cas. No hi ha, segons Bartkus, unes pautes estandarditzades o una lògica comuna i, en conseqüència, és molt arriscat establir inferències. Resulta, però, que la temptació d’extrapolar o projectar una situació a una altra pot ser irresistible quan va a favor dels nostres interessos i/o confirma les nostres idees. És tan il·lícit projectar l’especialíssim context de la Txecoslovàquia del 1993 a la Catalunya d'avui amb la intenció de visualitzar plàcides basses d’oli com jugar a les comparacions apocalíptiques amb altres llocs i circumstàncies.

Quan l’estiu de 2010 es va produir la gran manifestació contra la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut i el personal assistent reclamà, ja sense cap tipus d’ambigüitat, la independència, els partits espanyols i els seus satèl·lits locals ho van viure amb una certa perplexitat, però encara no amb alarma. El 9 de novembre de 2014, quan es fa la consulta, es produeix un punt d’inflexió significatiu, però no un gir. És només davant la imminència del referèndum de l’1 d’octubre de 2017 quan l’aleshores govern del PP decideix canviar de registre lingüístic de manera coordinada, amb la intenció d’adaptar els fets a la terminologia del Codi Penal sobre delictes com la rebel·lió i la sedició. De fet, hi ha declaracions de ministres d’aquell moment que parteixen de la literalitat de l’article 544 del Codi Penal. L’adjectiu tumultuari, inusual fins aleshores en un context com el que estem comentant, passa a formar part de la fraseologia de les declaracions institucionals i del dialecte politicà en general. La música de la sentència de Marchena es comença a compondre, doncs, abans que es produeixin els fets jutjats.

Per entendre les actuals reaccions a l’acostament entre el govern espanyol i el català cal tenir molt present la necessitat de dur a terme de totes passades allò que a l’assaig que hem esmentat abans, The dinamic of secession, diu que no s’ha de fer mai. En la mentalitat de l’opinió pública –no només publicada– de molts espanyols, la reunió dels presidents Aragonès i Sánchez constitueix una capitulació comparable a la que els anteriors governs podrien haver fet amb ETA i no van fer. La reunió –diuen– és una rendició derivada de les servituds parlamentàries del PSOE, no un acte de conciliació. Com que és ridículament evident que el Procés no ha comportat cotxes bomba o trets al clatell, cal inventar-se de tant en tant alguna història que pugui tenir un efecte argumental semblant i corrobori d'aquesta manera l'esmentada sentència Marchena. I això encara té un altre efecte col·lateral, que és embeinar-se-la en nom del perdó i no de les cada cop més explícites amonestacions europees en relació als presos polítics. I aquest efecte, de retruc, en genera uns altres, com ara entendre l’actitud catalana com la d’uns desagraïts que s’han mostrat insensibles a la magnanimitat i longanimitat de Sánchez.

La projecció tàcita d’un referent prou conegut –el del País Basc dels anni di piombo– a Catalunya feia que l’única sortida possible fos la rendició, o bé algun tipus de performace simbòlica que la fes homologable (un simple mea culpa escenificat institucionalment). Això no ha passat, però. L’escenografia –Sánchez viatjant a Barcelona, i no a l’inrevés– no ha estat pas aquesta. I és que resulta impossible demanar perdó per cotxes bomba que no han existit i disculpar-se per trets al clatell que no s’han disparat. En aquest sentit, la fantasia inconfessable del deep state és que es generi una situació de confrontació que pugui ser equiparada –Marchena again– a la violència, i això no costa gaire. Del que es tracta, en definitiva, és d’excloure qualsevol forma de diàleg o de mera aproximació i que l’única sortida sigui l’entrega d'unes armes imaginàries. Tenint en compte això, m’agradaria pensar que aquí tothom és conscient del que fa i del que deixa de fer.

Ferran Sáez Mateu és filòsof
stats