Aniversari feliç

Ningú va dir que havia de ser un aniversari feliç, cada família té dret a barallar-se, que per això existeixen les famílies, i una família pot enemistar-se amb la del costat, que per això es va escriure Romeu i Julieta. Cadascú celebrarà el cinquè aniversari del Primer d’Octubre a la seva manera. O això espero. Que els partits polítics escenifiquin les seves divergències no és res nou. Que faci la sensació que la democràcia els ha obligat a fer un treball en grup i no es poden posar d’acord ni en el títol, tampoc. Que ens estalviessin aquest desori ple de retrets i de sentències tretes d’un llibre de cavalleria sí que ho seria, però es veu que aquest no és el regal d’aniversari. Així doncs, ara que fa cinc anys que ens vam posar d’acord per fer un referèndum excepcional a Catalunya (excepcional, entre altres coses, perquè el vam guanyar), hem de suplir aquella esperança generalitzada per una frustració col·lectiva. Tot i així, no podem perdre de vista que els principals actors de l’1-O, és a dir, la ciutadania, continuem on érem. Decebuda, naturalment, però amb les conviccions a peu d’urna. Com a molt ens hem barallat amb el cunyat de torn, però si ja no t’entens amb ta germana, imagina’t amb el seu marit. I us veureu igualment al proper dinar familiar. Vull dir que està bé reconèixer la nostra aptitud per enemistar-nos, que no falla mai, però hauríem de recordar més sovint la nostra capacitat per entendre’ns, que tampoc falla perquè vivim gràcies a això. La confiança no deixa de ser una qüestió de fe i el full de ruta no és un paper.

Després de l’1-O van passar moltes coses i es van marcar altres dies del calendari, però el Primer d’Octubre la defensa dels col·legis electorals malgrat les càrregues policials, la defensa del dret a decidir i la defensa de les nostres pròpies llibertats, dels que volem la independència i dels que no, va estar present a cada porta que ens van tancar i a aquelles que vam aconseguir mantenir obertes. La repressió havia començat molt abans que les càrregues policials. Si no, com vam arribar a aquell diumenge de fa cinc anys? Després va ser més acarnissada i la defensa ja no estava organitzada. La brevetat de la proclamació de la república va servir per fer molts acudits però ens va estroncar la revolució dels somriures. Diuen que de les experiències se n’aprèn. Les dones i els homes que vam participar en aquells esdeveniments vam aprendre que és possible fer realitat un anhel comú i que val més traça que força, encara que la força s’acabi imposant (no té mèrit, només té força). Totes aquelles persones ens vam donar una lliçó a nosaltres mateixes, de la mateixa manera que tots aquells policies ens van donar una pallissa. Cinc anys després del Primer d’Octubre encara tenim moltes ferides obertes. Diuen que el temps ho cura tot però el temps només fa de temps. Després d’aquell Primer d’Octubre se’ns omplen els ulls de llàgrimes. Expressen tristesa i alegria. Emoció. Vam començar el dia de nit i el vam acabar de nit, protegint uns col·legis que vam omplir d’entusiasme. El brogit és considerable però és possible aconseguir un moment de silenci i fer-nos el favor de recordar-nos que som capaços de ser extraordinaris. Per mirar d’equilibrar una mica la balança, ara que el pes el tenen tot els altres.

Si no us convenç res, una dada: el dia 1 d’octubre és el dia internacional de la gent gran. Potser el que s’ha de celebrar és la bellesa d’haver-nos trobat en un desig de generacions i en l’emoció de veure les dones i els homes grans entrar al final de la seva vida a votar per la llibertat.