13/10/2022

Cessar consellers, prorrogar pressupostos

3 min
Primera reunió del nou executiu de Pere Aragonès.

Ja fa temps que s’intercalen anys de virtut dels pressupostos més socials de la història amb anys d’hecatombe dels pressupostos prorrogats. Ara, si no canvia res, a Catalunya sembla que tocarà pròrroga i, com al futbol, això no sol portar res de bo. En tot cas, ja veuran com el món no s’acaba. Algú va dir ja fa temps (Pacheco, alcalde de Jerez) que "el presupuesto es un cachondeo"; entre el dit i el fet del pressupost hi va tot un món d’inexecució operativa. Ara el diner, fungible, es reubicarà el que calgui per alleugerir els efectes de la pròrroga. Tot des de la insensatesa de mantenir formalment, amb la pròrroga, una foto fixa sobre les necessitats dels catalans, en lloc d’una photo finish, prou dinàmica, de les seves necessitats.

Són coses de la política en què alguns s’han instal·lat. No són pràctiques gaire diferents d’aquelles que obvien el reconeixement de les capacitats i el valor de la feina feta en els canvis de govern que avui prevalen, fins i tot entre partits que diuen que comparteixen un mateix ideal. Ja a les darreres eleccions aquests partits s’intercanviaven les conselleries del govern de coalició: les que abans nomenava un partit passaven a mans de l’altre. Qui valia per a Empresa valia per a Interior; qui valia per a Drets Socials, també servia per a Ordenació del Territori o Polítiques Digitals. Les obres de govern, la continuïtat dels programes, el bon lideratge d’un conseller o altre no semblaven importar gens. Avui veiem l’expulsió en tota regla dels equips de les antigues conselleries de Junts. No es respecta ni un conseller independent ni d'altres que estaven disposats a continuar treballant pel país amb lleialtat confessa al president. Això té el perill d’evidenciar que els departaments no els lidera un conseller, sinó que funcionen com una empresa de treballadors adeptes al partit amb un administrador en cap nomenats des de la sectorial. 

Em resisteixo a acceptar que un país petit com el nostre tingui una lleva de persones prou preparades, i amb suficient experiència en la realitat socioeconòmica per la qual han de treballar, amb uns coneixements i capacitats que permetin els reemplaçaments, d’un dia per l’altre, a toc ara, d’una consulta als membres del partit. Com si aquests membres fossin accionistes propietaris del poder que el partit regenta. Els qui pensem que, davant qualsevol circumstància, hi ha un interès públic superior no entenem que qui estava en una conselleria passi a una altra sense solució de continuïtat, i que el que primi sigui la nòmina que l’acompanya. Voldria creure que hi ha prou talent i coneixement específic per permetre la continuïtat del servei civil. Entre el que passa als països nòrdics de màxima estabilitat funcionarial i les cessanties decimonòniques tan espanyoles ha d’existir un terme mitjà.

Per altra banda, és vox populi que en cadascun dels canvis provocats per aquella alternança, els sortints que perden la feina conspiren des de les casernes d’hivern i treballen per erosionar la feina dels entrants, i celebren, si arriba el cas, els canvis per recuperar posicions més lluïdes. I uns i altres ho fan, diuen, des del discurs del servei al país i el bon propòsit de governar per a tots.

Per a molts d’ells el pressupost i les limitacions que pugui contenir són una nimietat, un entrebanc superable. Amb la pròrroga, certament no podran postular partides noves corresponents a nous plans, però el diner és fungible i, per la via interna intradepartamental, tenen marge de maniobra. Fent això, les promeses polítiques, la transparència i el rendiment de comptes davant dels ciutadans perdran credibilitat, i augmentarà la complexitat de la gestió administrativa per fer operatives les polítiques públiques anunciades. I si els falla l’enginy i no aconsegueixen gastar, qui transfereix recursos, el govern central, es fregarà les mans que la comunitat contribueixi d’aquesta manera a la consolidació fiscal del mateix Estat, que sí que haurà gastat amb escreix. 

I qui dia passa, any empeny. Així, per exemple, a Salut, que per aquesta via no pot parar la seva màquina de despesa, ja s’han consolidat dos mil milions d’euros arrossegats de dèficits passats. I ara els càlculs més plausibles mostren que entre el que es va pressupostar amb la pròrroga i la realitat poden acabar faltant uns tres mil milions, que s’esperaven cobrir amb l’allargament del finançament pel covid i que ara no arribaran. Per cert, per als qui dubtaven dels càlculs que alguns vàrem fer sobre la insuficiència de la sanitat catalana, aquí tenen ja la xifra completa.

Guillem López Casasnovas és catedràtic d'economia a la Universitat Pompeu Fabra
stats