Apunts al natural 11/10/2022

Per què s’ho va creure tanta gent?

3 min
Una estelada en una imatge d'arxiu

1. La desbandada. “El Procés, definitivament, s’ha tancat”. Són paraules de Jordi Sànchez que tenen el mèrit de dir les coses pel seu nom, a contracorrent dels seus. I per això s’ha convertit en la frase referencial del moment.

Junts per Catalunya, autoproclamada com l'autèntica casa del Procés, que regava amb suspicàcies els socis independentistes i que es creia amb dret a assenyalar traïdors a tort i a dret, ha resultat ser qui ha aixecat acta pública del final del Procés. Ha tancat el pany, donant per fet que s’enduia la clau a casa. És a dir, qui ha estat negant la realitat elemental derivada de l’octubre del 2017: la incapacitat de fer efectiva la independència fa el gest que confirma el que l'opinió publica ja ha anat assumint fa temps i que ells continuaven negant.

La política té capacitat per construir imaginàries realitats paral·leles i, en conseqüència, estratègies que no porten enlloc. Però quan la distància entre el projecte i la realitat es fa massa gran i no se sap anticipar la caiguda, s’acaba pagant car. Trencant el Govern, el missatge és clar. Ja no som socis, sinó rivals. Van començar exigint la qüestió de confiança, que és el que fan els adversaris quan volen fer mal, i ara ja han passat directament a demanar eleccions, amb una demostració més de la seva desorientació. Els responsables d’una destrossa, en democràcia, rarament tenen èxit electoral.

Junts aixeca acta de la liquidació del Procés després de barallar-se amb Esquerra, que s’havia avançat per l'única via mínimament transitable: fer política, negociar, convèncer. Però al mateix temps es presenta com el garant d’allò que ja no existeix. Patètic. De fet, fa un salt mortal per anar a parar al terreny propi de la nova etapa: la divisió dreta/esquerra que articula les democràcies liberals. Aquesta és l'etapa que ara comença i en què Junts haurà de reinventar-se a si mateix si no vol ser enterrat a conseqüència del gest de ruptura pel qual ha optat. Què se'n farà d’aquesta amalgama de gent d’orígens i tradicions diversos que han transitat junts per la via processista quan s’imposa, en una situació especialment confusa i tensa, la lògica de les diferències econòmiques i socials? Proclamada la desbandada, ara què?

2. L’engany. La literatura sempre ajuda a entendre la realitat. I Francesc Serés, que ha recorregut a l’escriptura (La mentida més bonica) per explicar la frustració del Procés, ha deixat dues idees molt clares que conflueixen en un mateix punt: l’engany. “Ens van empènyer a tirar endavant sense dir-nos que no tenien res preparat” i “Els independentistes s’estimen més anar el cel que guanyar”. La primera aixeca acta d’una peculiar confluència de gent amb ganes de sentir-se il·lusionats que va fer que no es volgués veure que els que l’impulsaven anaven amb les mans buides. La segona descriu la realitat elemental de tots aquells moviments que pretenen avançar sense tenir els deures fets. Només hi ha una manera de no enfonsar-se: deixar-se endur per una de tantes translacions de l'àmbit teològic al polític: la nació com a realitat transcendental que converteix l’acció en via de redempció. De manera que, pensant en el futur, la pregunta que ens deixa aquest període és precisament aquesta: per què s’ho va creure tanta gent?

Quan aquestes preguntes arriben a l'escena pública és perquè allò que les amagava ha estat descodificat i desmitificat per la mateixa ciutadania. I ja es pot entrar en el territori sa de la sospita. Hi ha raons per voler una Catalunya independent i fer-ho possible sempre serà un projecte vigent. S’equivoquen els que ho donen per mort amb ridículs entusiasmes revengistes. Només des de la consciència dels límits (que comença pel reconeixement de la condició de minoria) es podrà aspirar a fer-la realitat.

Junts –en vies de trencadissa– se situa en confrontació contra tots per la via de la radicalització patriotera en lloc de donar estructura política a l’espai orfe del centredreta nacionalista. Cal estar a l’aguait. No sigui que per l’escletxa oberta a Junts per la malenconia del fracàs es colin formes d’autoritarisme postdemocràtic que fins ara aquí han estat marginals.

Josep Ramoneda és filòsof
stats