25/08/2022

L'any comença al setembre

3 min
Missatge de benvinguda a una pissarra escolar durant el retorn a les aules el mes de setembre.

Les inèrcies infantils deixen empremta de moltes maneres. Per exemple, ja d’adults, aquestes inèrcies encara poden fer el pols al calendari oficial, tergiversar-ne els temps convencionals i provocar que, anys després d’haver abandonat l’escola, encara considerem que el veritable començament d’any se situa al setembre, i no al gener. El setembre, a banda d’un mes d’inici, és un mes de retorn. L’efervescència col·lectiva, festiva, del desembre, el final d’any oficial, impedeix que n’apreciem les reminiscències malencòniques, el deix de cosa acabada que inevitablement es tradueix en un sentiment agredolç que eclosiona dia trenta-u. L’ambient entusiasta de les festes nadalenques, doncs, atenua la tristesa dels finals, el compte enrere abans d’un adeu a l’any anterior que, per molt tendre o positiu que sigui, no deixa d’esquitxar-se de l’èpica dels comiats. 

El final del mes d’agost, en canvi, està amarat de totes aquestes sensacions contradictòries; d’un regust de punt final barrejat amb l’eufòria dels projectes a punt d’encetar, de l’expectativa sense obrir. En certa manera, el final de l’agost és més coherent amb aquesta forma de conflicte interior a què em refereixo, és a dir, amb el còctel d’il·lusió envers el nou curs, de nostàlgia prematura de l’estiu amb prou feines acabat, de bones intencions i d’una dosi probable de mandra, també. La darrera setmana del mes d’agost és un mes de buidatge si parlem de les zones d’estiueig: els carrers es buiden de cotxes; les cases es tanquen amb un hermetisme que ha de sobreviure a l’hivern; a les platges ja no hi ressonen les rialles dels infants en mode vacances i les bicicletes s’aparquen dins els garatges fins a la temporada següent. En canvi, aquesta mateixa setmana va acompanyada d’una plenitud molt literal si es viu des de les ciutats, que tornen a saturar-se de treballadors que, ben sovint, tornen a les feines descansats, o bé cansats de descansar tant, o fins i tot esgotats després d’un període vacacional farcit de plans i permanentment a remolc d’una revisió, sempre personal i intransferible, del concepte que els anglesos anomenen FOMO (fear of missing out) i que podríem traduir com la por a perdre’s alguna cosa. 

El setembre, més fins i tot que el gener, és un mes de projeccions, perquè l’estiu vindria a ser la pausa que separa la primera temporada de la segona, i qualsevol persona sap esdevenir guionista amateur si es tracta d’anticipar, ni que sigui íntimament, els girs, les subtrames i els desenllaços que idealment acompanyaran els següents capítols. El setembre és també un mes de balanç, de mirada enrere, de valoració global dels mesos d’estiu en els quals també s’havien dipositat esperances i expectatives. L’estiu, al capdavall, es presenta com l’oasi al final d’una caminada llarga per unes rutines que hem après a mantenir a ratlla fins que els dies més llargs i la calor incipient ens adverteixen que ja no passa res si se’ns fan una mica feixugues, si sentim que és el moment d’una altra cosa, d’un punt d’inflexió argumental. El setembre és també la primera frase que escrivim després d’un parèntesi més o menys llarg, més o menys rellevant per copsar el sentit de les coses que s’escriuran després; un parèntesi que pot contenir un fet excepcional, una sortida del to general, una espurna de surrealisme o la més genuïna, intensa i vívida de les veritats. 

Si l’estiu és visceral, el setembre ens retorna a la recerca de l’equilibri, a les paus entre l’emotivitat desbocada i la racionalitat més continguda. El setembre, però, com a bona alternativa al gener per encetar els anys reals, també és inseparable de cert possibilisme: és el recordatori anual que no és massa tard per canviar d’hàbit, per abandonar un vincle o per estrenar-ne un altre, per refer tradicions o per patentar-ne de noves, per consolidar una tria o per substituir-la per una de diferent, per iniciar projectes o decidir que n’hi ha que ja no tenen sentit, per caure en el tòpic entranyable de les llistes dels nous propòsits o per proposar-se improvisar més sovint, per començar a planificar l’estiu següent o per lliurar-se al plaer d’ignorar quins elements que encara desconeixem podran influir en aquesta planificació quan arribi el moment. El setembre, amb els colors nous i els dies progressivament més curts, és el mes de la transició cap als mesos seriosos, vestits de colors foscos. Però el setembre ens regala una transició feta amb elegància i empatia, amb llum i amb l’aigua de la mar encara calenta, i per això el setembre, digui el que digui el calendari, sempre serà la versió millorada del gener.

Laura Gost és escriptora
stats