Un any de fang
Avui es commemora el primer aniversari d'una tragèdia i d'un gran fracàs polític. La tragèdia no requereix explicacions: 231 persones mortes, els milers que les ploren i encara els milers que van perdre casa seva, el seu lloc de treball o els seus mitjans de vida parlen per si soles.
El gran fracàs polític té dues parts. La primera és que, amb una actuació diligent de l'administració pública, bona part d'aquests 231 morts s'haurien evitat. Per diligent hem d'entendre una actuació que, simplement, hagués aplicat els protocols previstos. Això no va ser així, fins al punt que la consellera d'Interior, Salomé Pradas, va reconèixer que desconeixia l'existència del sistema d'alertes als ciutadans a través dels mòbils, i que no en va saber res fins a les vuit del vespre del mateix 29 d'octubre del 2024. Pradas va dimitir o va ser dimitida, però no Mazón, que es va limitar a fer una remodelació del seu executiu “per afrontar les tasques de reconstrucció”. Recordem que el pla de reconstrucció, titulat Endavant, preveu una inversió de 29.000 milions d'euros.
La segona part del gran fracàs polític és la negativa de Mazón i del Consell valencià a assumir responsabilitats, i lligat amb això, el tracte displicent, i sovint barroer i hostil, contra les víctimes i els seus familiars. El PP va voler capgirar el relat sobre la dana per convertir-lo en una altra arma contra Pedro Sánchez i el seu govern. Així, la gestió política de la dana, com qualsevol esdeveniment important o no tan important de l'actualitat, es va convertir en un element més de la guerra de poder a Madrid. A conseqüència de tot això els familiars de les víctimes han estat posats sota sospita, i presentats com a elements manipulats, o directament controlats, pel PSOE i les esquerres. La tensió, i fins i tot l'enfrontament amb familiars de víctimes, amb desqualificacions i comentaris menyspreadors cap a aquestes persones, és, de fet, una constant en el comportament del PP en situacions de tragèdies i catàstrofes ocorregudes sota governs seus.
La utilització de morts com a arma de desgast partidista sol tenir doble tall. Com a forma extrema de demagògia pot servir per cremar l'adversari, però també és fàcil que qui en fa ús en surti socarrat. Les víctimes dels aiguats al País Valencià se sumen a les de la covid als geriàtrics de Madrid, on dels milers de persones que hi van morir moltes es podien haver salvat si haguessin rebut les degudes atencions mèdiques (però no les van rebre, en aplicació dels coneguts com a protocols de la vergonya de la Comunitat de Madrid presidida per Ayuso). I ara també cal afegir-hi les dones que han mort o han patit conseqüències greus a causa del negligent i incomprensible cribratge de proves de càncer de mama de la Junta d'Andalusia de Moreno Bonilla.
Retallar o escatimar en serveis públics té conseqüències directes a l'hora d'afrontar emergències i salvar vides. Intentar especular després amb la tragèdia i les seves conseqüències com a arma per a la pitjor politiqueria és una manera de rebolcar-se dins el fang.
