Estem a punt de celebrar un altre Nadal, una tradició que, com tantes altres, es manté inamovible al calendari de la nostra part de món. Encara que a moltes llars amb pessebre ja no se celebri el naixement del nen Jesús i la tradició quedi cada vegada més diluïda malgrat la seva resiliència. És possible que a Catalunya resisteixin més els galets que la llengua i que les discussions familiars siguin molt menys enceses que fa anys. Fa temps que les famílies no es trenquen i potser és per això que desapareixen partits que patien excessivament per la unitat familiar. Han deixat de ser útils. En canvi, Nadal ho continua sent. Serveix per competir entre ciutats a veure qui té l’arbre més ostentós, allargar els comiats desitjant-nos unes bones festes, donar vida als comerços de barri o de proximitat (els altres ja estan prou alimentats), fer sopars de germanor, menjar torrons de gustos impossibles i dubtosos, amortitzar les bosses de tela que acumulem per enquibir-hi les compres excessives d’aquests dies, fer anuncis més embafosos que tots els dolços que endraparem, treure els vestits de lluentons que acumulem a l’armari, veure pel·lícules “de les de plorar”, ser solidaris amb diners o amb pots de cigrons, enyorar les infàncies felices i recordar que no és una època fàcil ni agradable per a tothom.
Però mai una època és fàcil i agradable per a tothom, encara que aquesta és on el desig d’amor es fa més present. Hi ha qui ho desitja de tot cor i es passa la resta de l’any treballant per un món millor, hi ha qui s’omple la boca de cinisme i postureig fent discursos amb decorats anacrònics. La majoria fa el que pot, amb més o menys encert però sense malícia. La minoria insisteix a exorcitzar els seus fantasmes a les xarxes socials de manera anònima. L’esperit nadalenc canvia amb els temps, però es concentra en aquests dies. Quan s’apaguin els llums, l’hivern continuarà estenent les seves ales i les que podem tornarem a una realitat menys cofoia però igualment privilegiada. És una de les pauses de la temporada, encara que diguin que l’any comença al gener. Però amb les altres pauses no hem de pensar tant en el bé comú. Com si les guerres fossin pitjor per Nadal. O les absències. Socialment ho hem decidit així. Hem quedat que serà durant aquests dies que ens arreglarem per anar a dinar i que tindrem més present el que ens perdem durant la resta de l’any. Les convencions socials són entre ridícules i entranyables. I una mica necessàries, suposo.
Tiet/tieta ha estat la paraula escollida com a neologisme de l’any en la categoria de paraula corrent. Fins ara al diccionari només hi constaven oncle i tia. La majoria s’ha sorprès que es considerin neologismes paraules que fem servir des de fa molt de temps i que col·loquialment hem donat per bones i per catalanes. Però es veu que ni eren bones ni eren catalanes, així que, especialment aquest Nadal, poder-les pronunciar amb la benedicció de l’Institut d’Estudis Catalans farà que sigui molt més difícil ennuegar-se amb els galets. Potser el que no caldrà, i ho dic amb tot l’amor nadalenc de què soc capaç, és tornar a posar la cançó dels The Tyets que, malgrat ser un encert, passa com amb els àpats de Nadal: els perd l’excés. Per tant, espero que tingueu una bona dosi de tiets i de tietes, de cançons, d’arbres, de garlandes i de llums. Potser hi haurà un dia que al desembre tot es farà diferent, però mentrestant us desitjo un bon Nadal. De tot cor. I sense molsa.
