02/08/2021

Un any sense l’emèrit

2 min

Aquest 3 d’agost es compleix un any des que Joan Carles I va abandonar el país per refugiar-se als Emirats Àrabs. El motiu? L’enfilall de presumptes escàndols que ja fa temps que esquitxen el rei emèrit encara que no se l'hagi imputat formalment. El rei Felip VI ha provat de desmarcar-se del seu pare en diverses ocasions, talment com va haver de fer amb el seu cunyat Iñaki Urdangarin quan fou imputat —i més tard, condemnat— pel cas Nóos. 

Sovint es destaca el paper conciliador de Joan Carles I en el marc de la Transició, si bé la transició més meritòria que potser cal atribuir al rei emèrit és la que ha gestionat en pròpia pell: no debades, el pare de Felip VI ha sabut transitar per èpoques precàries i mentalitats volàtils; per corrents ara crítics, ara favorables; i  fins i tot ha aconseguit que, durant unes quantes dècades, la ciutadania menys monàrquica hagi comprat la retòrica del rei trempat, planer, proper, entranyable, que no fa mal a ningú, que tot just té un paper representatiu, que ho fa tan bé o tan malament com qualsevol altre polític, i és que de polítics maldestres, inútils o corruptes també n’hi ha, home, va, o que potser no és així? 

I, tanmateix, penso que el debat sobre la monarquia no hauria de dependre mai de la simpatia o antipatia que despertin Felip VI, Joan Carles I o la princesa Elionor, ni tampoc de si la reina Letícia o les infantes ens cauen bé. De fet, crec que cap discussió sobre la monarquia tindrà solidesa mentre es basi exclusivament en les actuacions de la família reial: el que fonamentalment caldria que ens preguntéssim, en canvi, és si, al marge de qüestions subjectives, és acceptable que, en ple segle XXI, una figura tan important com la del cap d'estat no sigui elegida periòdicament per votació directa dels seus ciutadans. Ras i curt.

Laura Gost és escriptora