Quan es parla de Palestina i Israel la polarització esclata. Encara més en els darrers temps. És clar, no parlem de coses banals sinó d’un conflicte duríssim i que ha generat quantitats enormes de brutalitat i patiment. Però, malgrat tot, no s’entén que hi hagi posicions tan allunyades quan no hauria de ser tan difícil establir unes bases mínimament compartides. El segon aniversari dels atacs del 7 d’octubre del 2023 és un bon marc per recapitular i plantejar cinc punts que podrien –haurien– de ser prou compartits per tota aquella gent que realment vulgui que els drets humans es respectin i que es pugui avançar cap a la pau.
1. La matança perpetrada per Hamàs i altres grups armats palestins va ser brutal: 1.200 persones –800 de les quals civils– van ser assassinades i 5.400 van resultar ferides. A banda, 251 segrestades –una cinquantena de les quals, dos anys més tard, encara són lluny de casa–. Fins i tot aquelles persones que estan a favor de la lluita armada com a forma de resistència davant situacions d’opressió saben la diferència entre combatre cossos armats –responsables i executors de l’opressió– i atacar la població civil. Però més enllà de les morts i els segrestats, cal valorar i entendre també el 7-O pel profund impacte emocional (desconfiança, por, angoixa, etc.) que va generar en la societat israeliana. I, de retruc, com aquest xoc ha provocat que encara més israelians s’hagin desentès de Gaza, dels palestins i d'una solució justa i pacífica.
2. L’acció d’Israel durant aquests dos anys supera tot el que és imaginable i suposa un catàleg immens de crims de guerra i crims contra la humanitat: 67.000 morts (dels quals, 17.000 nens), 170.000 ferits i el 85% de la població desplaçada (algunes famílies, desplaçades moltes vegades). El 92% de les cases i unitats residencials estan afectades; 34 dels 36 hospitals, atacats; 370 treballadors humanitaris, assassinats, fam provocada i 455 persones que ja han mort de fam. El grau de deshumanització amb el qual Israel ha tractat els palestins no és només radicalment intolerable sinó absolutament insostenible. I és que l’horror patit a Gaza no només ha desbordat la indignació de molta gent arreu del món, sinó que també ha acabat per avergonyir exresponsables governamentals i militars israelians i ha estat frontalment rebutjada per una part de la societat israeliana, no majoritària però tampoc irrellevant.
3. Malgrat la importància del que va passar fa dos anys, i del que ha passat durant aquests dos anys, cal tenir ben present que el conflicte no ve del 7-O. És absurd voler fer creure que abans del 7 d’octubre del 2023 tot era una bassa d’oli i que és arran dels atacs de Hamàs que el conflicte esclata. No, cal ser seriosos. Fa dècades i dècades d’un conflicte que ha generat un munt de guerres, violències, vulneracions de drets humans i pèrdues de vides humanes.
4. Tota solució a aquesta terrible situació passa per abordar les causes de fons del conflicte i no ignorar-les tot donant constants puntades de peu endavant. I el tema central a enfocar, abordar i resoldre és l’ocupació dels territoris palestins fixats en la proposta de partició de les Nacions Unides. Són dècades d’humiliació, discriminació i marginació dels palestins i de colonització i usurpació del seu territori. Cal recordar que el 1947 la proposta de les Nacions Unides, i de la comunitat internacional, era la creació de dos estats. I si bé l’estat israelià es va crear el 1948, quasi vuitanta anys més tard el palestí encara no és una realitat i, fins i tot, algunes potències colonials clau en el sorgiment i desenvolupament del conflicte tot just ara acaben de reconèixer, i d’una forma més simbòlica que real, l’estat palestí. Cada cop és més evident —per explícita i pública— la voluntat del govern israelià d’ocupar tot el territori de la Palestina històrica i deixar als palestins només dues opcions: quedar-s’hi tot acceptant l’apartheid o bé la fugida i la mort. I amb aquest projecte de fer impossible un estat palestí lliure la pau esdevé inviable.
5. Les solucions polítiques i les propostes de pau, per bé que difícils i complexes, són diverses: dos estats, un sol estat binacional, una confederació, etc. Però qualsevol solució política, qualsevol acord de pau, qualsevol disseny institucional ha de partir d'un aspecte fonamental: jueus i àrabs han de poder fer la seva vida, sense opressions, exclusions, violències i amenaces, amb seguretat i confiança, i amb ple respecte als drets humans de tothom.
