Fa anys, Pompeu Fabra moria a Prada...
Peces històriques
PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSDe l’article de Josep Maria Corredor i Pomés (Girona, 1912- Perpinyà, 1981) publicat a L’Indépendant (Perpinyà, 20-I-1974) quan s’esqueia el quart de segle de la mort de Pompeu Fabra i Poch (Gràcia, 1868- Prada, 1948). Aquest Nadal fa setanta-cinc anys de la mort a l’exili del filòleg renovador que va formular la normativa moderna de la llengua catalana amb sensibilitat patriòtica i precisió científica.
El Nadal del 1973 va fer vint-i-cinc anys que moria a Prada —víctima d’una crisi cardíaca— el gran filòleg Pompeu Fabra, restaurador de la llengua catalana. Tenia vuitanta anys; malgrat la seva edat avançada i les tribulacions passades, conservava una intel·ligència tan desperta, un esperit tan àgil com en els seus millors temps. Aquell mateix dia s’havia trobat a Perpinyà —amb motiu del tradicional àpat nadalenc— a casa de la seva filla Dolors, casada amb Ferran Rahola, fill de l’eminent escriptor i historiador Carles Rahola (que hagué de caure davant un piquet d’execució). [...] L’enterrament a Prada (27 de desembre de 1948) va constituir una sentida manifestació de dol. Com que Pompeu Fabra era doctor honoris causa de la Universitat de Tolosa i a més expresident de la Universitat Autònoma de Barcelona, l’Ajuntament, per una delicada atenció, havia volgut que el seu cadàver fos exposat al saló de sessions. [...] Mentre se celebrava la cerimònia corpore insepulto a l’església de Sant Pere, el mestre Pau Casals s’avançà amb el seu violoncel i s’assegué en una modesta cadira de balca, davant el majestuós altar major. Allí interpretà amb la plenitud captivadora del seu art i amb una emoció mal continguda el Vine, dolça mort, de J.S. Bach, i El Cant dels Ocells. [...] Era la primera vegada que Casals tocava a l’església de Prada. Més endavant hauria de tocar-hi amb una certa periodicitat, davant melòmans que venien del Japó, Estats Units, Unió Soviètica, Argentina, Mèxic, Indonèsia, etc. —ni cal esmentar, per ésser el fet prou conegut, de països europeus. [...] El futur filòleg nasqué a la —llavors— barriada de Gràcia, de Barcelona, el 1868. Tingué una formació universitària de caire científic, i guanyà per oposició la càtedra de química general de l’Escola d’Enginyers Industrials de Bilbao. [...] Fabra, ni en l’aparença ni en la conversa, no tenia res de l’exaltació meridional; adepte dels esports quan gairebé ningú no els practicava, amb la pipa a les mans, els moviments pausats, amb una capacitat inesgotable per a saber escoltar —virtut tan rara entre els catalans—, semblava la imatge estereotipada del professor sortit d’Oxford o de Cambridge. Estudià a fons totes les llengües romàniques (o neollatines) —així com grec, llatí, anglès i alemany, per poder documentar-se— i l’evolució de la llengua catalana des de les seves primeres manifestacions fins al segle XVI i la represa del segle XIX. Les seves conclusions acabaren per imposar-se: Prat de la Riba, president de la Mancomunitat, ordenà l’oficialitat de les “normes ortogràfiques” de Fabra, i nomenà el seu autor cap de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. [...]
