Apostar per la formació professional
Al voltant de deu mil alumnes catalans s’han quedat sense plaça per cursar els estudis de formació professional que desitjaven, la qual cosa ha provocat que des del departament d’Educació es plantegin ampliar l’oferta formativa d’aquests cicles de cara al pròxim curs. Malgrat que l’elevada xifra de sol·licituds hagi superat tota previsió o expectativa, el fet que tantes persones optin per aquest model educatiu reflecteix un canvi de paradigma esperançador; un símptoma essencialment positiu que convida a l’optimisme.
I és que els darrers anys de crisis econòmiques solapades han posat de manifest algunes fissures en els camins prefabricats i heretats de generació en generació; en les estratègies formatives que havien de garantir un futur estable i prometedor als estudiants que començàrem la universitat en ple pla Bolonya; en els plans traçats juntament amb els pares, a sis mans, amb els estalvis familiars damunt de la taula i la complicitat d’un sistema social, educatiu i familiar que massa sovint ens va fer creure que la plenitud professional havia de passar obligatòriament pel campus universitari.
A les portes d’una crisi postpandèmica que tornarà a evidenciar la precarietat generalitzada en què creixerem, treballarem i viurem tots, però especialment els qui encara no en tenim trenta, la notícia de l’interès creixent en l’oferta de formació professional podria ser l’indici d’una tendència alliberadora entre el jovent: la constatació que, si no hi ha certeses ni garanties ni victòries assegurades, cap automatisme no té sentit, menys encara l’automatisme provadament inexacte de considerar que la tria d’una carrera universitària ens tornarà necessàriament més savis, feliços, exitosos o satisfets que si escollim un grau de formació professional adaptat als nostres gustos i habilitats.
