08/10/2021

Aquest octubre

4 min
Imatge presa a la matinada d'avui, dilluns 4 d'octubre, a La Palma, que est à a punt de completar el seu quinzè d'erupció

1. Portem ja uns dies d’aquest octubre, que ha estat de foc i d’aigua. A Mallorca i a Menorca, pluja, torrents desbordats, inundacions, fang. Camps negats, cales de transparències caribenyes amb l’aigua com de xocolata desfeta. A les Canàries, a l’illa de La Palma, allò del fuego en el corazón s’ha convertit en foc infernal que sobreïx per tot arreu i vomita pasterades de lava ardent que busquen el seu camí cap al mar. Cases destruïdes, gent a la intempèrie, animals morts o vagarejant per la nit de la por. La natura és destructiva, gairebé tant com els humans. 

2. Avui se celebra la festa del patriarca Abraham. Aquell sant baró que Déu va cridar i li va prometre que la seva descendència seria tan nombrosa com els grans de sorra de la vora del mar i com les estrelles del cel. Però Abraham era ja un vell xaruc i Sara, la seva dona, a més de vella, era estèril. Sara, quan va sentir la promesa, es va posar a riure. Però Déu sempre riu l’últim i per tant riu dues vegades. El cas és que Sara tenia una esclava egípcia, que es deia Agar. I com que Sara no hi havia manera que es quedés embarassada, un dia li va dir a Abraham: com que no tenim fills, pren la meva esclava i fes-li un fill, així tindràs descendència. I ho va fer. I Agar va quedar embarassada. La noia, que sempre havia estat submisa, quan va quedar embarassada de l’amo es va començar a comportar amb orgull i anava a la seva. Quan va néixer el nen, Abraham li va posar el nom  d’Ismael. Llavors va passar que, al cap d’un temps, alguns anys segons la Bíblia, Sara es va quedar embarassada i va tenir un fill, al qual Abraham va posar Isaac. I ja la tenim armada. Sara, un dia que va veure que el seu Isaac jugava amb Ismael, va dir a Abraham: això no pot ser, no vull de cap manera que el fill de l’esclava hereti com el meu fill. Sara no pensava que Ismael també era fill del seu marit. Però Déu va dir a Abraham que qui ho heretaria tot seria Isaac. 

Quan Isaac va tenir uns anyets, Déu, per provar Abraham, li va demanar que li oferís Isaac en sacrifici. I Abraham, que per alguna cosa és el pare dels creients, li va fer cas. Ell i el noi van pujar a la muntanya que Déu li havia indicat; Isaac portava la llenya i Abraham les brases per fer foc. Arribats a dalt, van aixecar un altar. Abraham va posar-hi la llenya al damunt. Isaac, durant el camí, li havia dit al seu pare: portem la llenya i el foc, però on és l’anyell per al sacrifici? Si això fos la Passió de Bach, qualsevol de les dues que es conserven, ara vindria una ària meditativa en què una soprano, posem per cas, diria que la seva ànima, si no hi havia anyell, s’oferia per ser-ho. Però eren uns altres temps. No hi havia àries, ni obligats de violí ni passions ni corals. Abraham va dir a Isaac que, si no hi havia anyell, Déu proveiria. Arribat el moment, Abraham va lligar Isaac i el va posar sobre la llenya. Quan ja tenia la mà alçada amb el ganivet per degollar el nen, un àngel el va detenir. Llavors Abraham va veure un xai mig enredat en unes bardisses. Déu va proveir. 

Quan Sara va morir, Abraham va comprar als hitites una cova i l’hi va enterrar. Déu va concedir a Abraham una vellesa plàcida i quan, finalment, va morir, Ismael i Isaac van enterrar el seu pare al costat de Sara, en la tomba que Abraham havia comprat als hitites.

Llavors els dos germans es van separar. Ismael va marxar lluny, amb els béns que el seu pare li havia donat, i Isaac va heretar tot el que era del seu pare, esclaus, bestiar, or i plata. 

Els dos grans pobles que Déu li havia promès a Abraham que sortirien de la seva llavor van anar creixent. I així Abraham, la festa del qual se celebra avui, va ser a l’origen del conflicte perpetu entre palestins i jueus. Encara dura.

3. Dilluns passat vam celebrar Sant Francesc d’Assís, el sant que creia que la natura era bona, que parlava amb els ocells, que havia renunciat a totes les seves riqueses. Els italians li diuen il poverello, el pobrissó, perquè era pobre de debò. Tot i que ara està enterrat en una gran basílica plena de pintures de Giotto, era pobre. Els seus seguidors, els franciscans, es van dividir en dues branques. Els més fidels a l’esperit del sant i els que no ho són tant. Es diu que uns guarden el cos del fundador i els altres l’esperit. L’esperit franciscà és viu en Les floretes de sant Francesc, que va traduir Carner, i en un poema del sant, que parla de la germana aigua, del germà foc i de la germana mort. Aigua i foc com en aquest octubre. I mort. Com sempre.

Narcís Comadira és escriptor i pintor
stats