31/08/2022

Ara desitjo jo

3 min
Ombres en un carrer fosc.

Era d'hora i als carrers encara hi havia poca gent. Una adolescent caminava pel passeig quan, tot d'una, va aparèixer un grup de nois si fa no fa de la seva mateixa edat. Es passaven una pilota i parlaven de forma distesa, però en veure la noia van canviar del tot el seu comportament: van accelerar el pas per acostar-se a la desconeguda emetent missatges verbals i no verbals d'un to amenaçador. Ella va deixar de ser una persona normal que transitava lliurement per l'espai públic per convertir-se en allò que els joves l'obligaven a ser: una presa a punt de ser caçada. Va canviar el ritme de les seves passes per allunyar-se de la colla, va encongir les espatlles i es va ajustar la rebeca que duia com si el possible atac fos una inclemència del temps. Puc imaginar-me el batec disparat del seu cor, la sensació d'indignació i fàstic, la impotència de no poder-hi fer res. Mentre observava l'escena em va tornar el regust agre d'una vivència que, de tan habitual, l'hem tinguda per normal i acceptable. Em van venir ganes de dir-li que no fugís, que s'aturés i plantés cara a aquells energúmens que es creuen amb dret a perseguir-la tot emetent judicis sobre el seu físic que no els havia demanat ningú.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

No sé si les adolescents d'ara encara reaccionen com hem reaccionat tantes dones davant de l'assetjament i les agressions, si acaben caient en la trampa de considerar el propi cos culpable del comportament dels homes o si segueixen vivint aquestes situacions amb una vergonya viscosa que se t'enganxa com una pudor persistent. Espero que no, que la consciència igualitària que anem sembrant i cultivant amb tossuda paciència allunyi de les noves generacions la temptació de declarar la guerra a les pròpies carns, que la nostra indumentària, si tenim els atributs femenins més o menys desenvolupats o si resultem atractives, ja no serveixin de coartada per a unes actituds més pròpies de bèsties salvatges que no pas de persones civilitzades i educades (suposem) per la societat de la qual formen part.

Una mica més enllà i unes hores més tard és una nena la que capta la meva atenció quan me la miro de la sorra estant: no devia tenir més de deu anys, però anava enfundada de dalt a baix en un vestit de bany negre que els comerciants que els venen anomenen burquini. Jo en diria preservatiu de cos sencer: un incòmode i claustrofòbic embolcall de polièster que serveix de salconduit a petites i no tan petites per poder fer una cosa tan simple com banyar-se al mar. Quan la nena es capbussa és com qualsevol altra que juga a desafiar les onades, però quan treu el cap ja s'ha convertit en una dona que s'ha de comportar i vestir de manera decent: encara no ha deixat de regalimar-li la salabror per les pestanyes que ja s'afanya a posar-se bé el turbant fosc, no fos cas que se li alliberés un sol cabell de la presó de tela que la lliga fort, no fos cas que la brisa marina la portés a pensar que és persona de ple dret i no una dona. Una vegada i una altra repeteix el mateix gest obsessiu. En aquests casos, l'estesa d'uns cabells alliberats i bressolats per l'aigua esdevé una subversió perillosa. Mentrestant, els seus germans, petits i grans, exhibeixen el tors nu sense por de cremar en el foc etern. Per a aquesta mena de catalanes no hi ha prevista, que jo sàpiga, cap campanya de la conselleria de Feminisme Atomitzat destinada a combatre una sexualització precoç que tindrà greus conseqüències a llarg i curt termini. 

La conclusió que es desprèn d'aquests dos exemples és que a les dones encara ens falten moltes batalles i combats per convertir-nos en subjectes desitjants que ballen sense por la dansa de la seducció mútua. La llibertat només és possible quan hi ha igualtat. El sotmetiment, la cacera, els comportaments depredadors i la denigració no hi tenen a veure, amb el desig.

Najat El Hachmi és escriptora
stats