14/07/2022

Lleis de la ciència: de voler a poder

3 min
Una investigadora treballa al laboratori.

En un escenari polític on la discrepància és l’estratègia bàsica de supervivència, cal saludar que la reforma de la llei de la ciència, la tecnologia i la innovació (LCTI) s’aprovés sense cap vot en contra. Felicitem-nos: la ciència genera consensos. En aquesta reforma s’apunten lloables propòsits sobre diverses qüestions cabdals. N’esmentaré només quatre, a parer meu d’importància creixent: l’increment pressupostari, els incentius per estimular que les institucions públiques i privades facin més i millor recerca, la reducció de la burocràcia, i l’estabilització del personal científic. La pregunta clau és si aquests propòsits podran traduir-se en fets. Voler serà poder? Vegem-ho.

Quant al finançament. Espanya fa dècades que diu que vol acostar-se a la mitjana europea d’inversió en I+D, però des de la crisi del 2008 els successius governs han procurat increments molt tímids, simulats (crèdits en comptes de subvencions), o bé directament han retallat. És bo que s’estableixi que cal arribar a l'1,25% del PIB l’any 2030, però caldrà veure si s’incorpora al text la noció fatídica que l’increment es lligarà “a les disponibilitats pressupostàries”; és a dir, que dependrà de la política de cada moment. També és crític el mètode de càlcul. Segons un dels mètodes, Espanya inverteix un patètic 0,6% del PIB en I+D (davant de l'1,25% de mitjana europea). Segons un altre, hi inverteix un 1,24% (davant d’una mitjana del 2,12%). Compte, doncs. Un primer obstacle per transformar els desitjos en realitat serà les ganes de fer-nos trampes al solitari.

Una segona qüestió és com incentivar les institucions a fer recerca. Aquest problema, gens trivial, s’entén molt bé des de la perspectiva universitària. Massa sovint les subvencions ignoren els “costos indirectes”, les depeses en espais de laboratori o en personal de serveis, imprescindibles per executar projectes de recerca. Així doncs, què estimula les universitats a facilitar que el seu professorat investigui, per exemple, tot promocionant la professora que aconsegueix més projectes de recerca i que, per tant, genera més despesa? La nova llei preveu un mínim d’un 21% de costos indirectes. Aquesta contribució a la sostenibilitat de les institucions és esplèndida. Ara bé, es condiciona al fet que “ho permeti la normativa aplicable”. Ull viu. Si en comptes d’atorgar subvencions més generoses fem normatives més sofisticades, haurem caigut en la temptació que tot canviï perquè tot segueixi igual.

Pel que fa a la burocràcia. Encara que els incentius siguin correctes i el pressupost augmenti, si no es simplifica la càrrega administrativa, seguirà ofegant els científics fins a extrems ridículs. Avui és més important que el bitllet de tren per anar a un congrés científic no estigui estripat que no pas els avenços que s’hi van presentar. La llei presenta novetats interessants. Per exemple, substitueix la fiscalització exhaustiva de cada despesa per inspeccions aleatòries. Magnífic. Caldrà veure si aquest mostreig s’efectua sobre el 5% o sobre, per exemple, el 75% de les subvencions. En el primer cas s’haurà establert un molt necessari principi de confiança. En el segon, haurem organitzat una rifa.

Finalment, el més important són les persones. La major part dels nostres investigadors treballen en condicions francament precàries, ben lluny dels estàndards internacionals. Durant més d’una dècada, absurdes restriccions a la contractació han generat un escenari delirant en què es maltracta qui s’atreveix a generar coneixement per a les generacions futures. La llei, aquí, intenta el contorsionisme de combinar contractes indefinits amb projectes de recerca que, per la seva naturalesa, tenen un inici i un final. És imprescindible consolidar les etapes avançades de la carrera científica, però, desenganyem-nos, és un error considerar els contractes dels estudiants i postdocs com a “indefinits”, perquè aquestes posicions són, per definició, temporals. Sobretot si el canvi es fa a base de, literalment, canviar la definició d'“indefinit” fins a fer-la incomprensible per als nostres col·legues internacionals. El que cal és equiparar els seus sous al nivell europeu i proporcionar-los expectatives de futur. 

En resum, la reforma de la LCTI fa passos decidits endavant, però el camí és ple d’obstacles i ens hem de mantenir alerta. A Catalunya, a més, cal aprofitar l’oportunitat que ens ofereix l’actual tràmit parlamentari de la nostra pròpia llei de la ciència per anar més enllà en flexibilitat, internacionalització i competitivitat. És el moment.

Arcadi Navarro és professor d’Investigació ICREA i Catedràtic de Genètica de la Universitat Pompeu Fabra