L’ària dedicada a la Rosó, emociona en l’estrena de “Pel teu amor” (1922)

PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSDe la crítica de teatre de Prudenci Bertrana (Tordera, 1867 - Barcelona, 1941) i de la crítica musical de Joan Salvat (Barcelona, 1868-1938), firmades amb inicials a 'La Veu de Catalunya' (23-XII-1922), del sainet líric 'Pel teu amor', música de Josep Ribas (Barcelona, 1882-1934) i lletra de Miquel Poal-Aregall (Sallent, 1894 - Barcelona, 1935). El 22 de gener es va fer a Girona una trobada de dones anomenades Rosó com la protagonista de l’obra amb la cançó més versionada del teatre líric català. L’imaginari sentimental de l’època vinculava la Rosó amb Llucieta Canyà (la Bisbal, 1901 - Barcelona, 1980), periodista que el 1930 es va casar amb el també periodista i autor teatral Poal-Aregall.

En els cartells, l’obra de Poal-Aregall i del mestre Ribas és classificada de “sainet lírico-dramàtic”, però, a desgrat de classificacions paradoxals, resulta una tragèdia amb tots els ets i uts. Paral·lelament a l’acció sentimental i ombriua, n’hi ha una altra de jocosa, que no té res a veure amb la primera –com no sigui per a destorbar la possible emoció de la concurrència– i que va intercalant-se a dosis regulades per allò del contrast. El vell tema d’una noia enganyada per un galant, sense llei ni vergonya, i venjada per un bon minyó, que l’estima de veres i s’hi casaria i adoptaria el fill de l’altre, si no fos que no se sap estar de matar el seductor, que no és pas manco, ni covard, ni curt de llengua, serveix de fonament de l’obra. [...] El crim es realitza entre la gent pacífica de Blanes o Lloret, on s’acontenten en salar i en dir “reconxo” i “repunyefla”, i no pas treure tripes, encara que siguin tan llordes i endimoniades com les de l’interfecte, amant de la Rosó. [...]

Prudenci Bertrana ‘P.B.’ 1922

Gairebé no caldria parlar de la música perquè del nostre temps no recordem altra producció musical on la personalitat artística de l’autor s’hi trobi en una absència més total que en la que anit passada s’estrenà al Tívoli. No podem negar que el mestre Josep Ribas és un gran coneixedor del teatre. Ha oït, demés, molta música i s’assimila les idees i els procediments dels altres autors amb una facilitat extraordinària, la qual cosa dona a la seva música una fluïdesa melòdica natural que el públic escolta ben agradat perquè li recorda moltes coses conegudes, des del foxtrot de darrera hora fins els efectes enlluernadors usats per Puccini i altres mestres de l’escola verista. Hi ha moments, no obstant, en què la música sona d’una manera més expressiva i amb un sentiment just. Els dos duos de Blai i la Rosó, per exemple, i la ben sentida ària de la darrera, en el quadre segon, desperten certa emoció. Els interpretadors d’aquests dos papers, el tenor Emili Vendrell i la soprano lírica Josefina Bugatto, foren els herois de la nit: trobaren els dos accents d’una força dramàtica que tothom elogià, i lluïren llurs facultats vocals amb un esplendor inusitat. Vendrell, contínuament festejat, es va veure obligat a repetir la seva ària de sortida, que matisà amb l’art exquisit que tots li reconeixem. [...]

Joan Salvat ‘S’ 1922