Els artistes a l’Exposició (1928)
La tria de J. M. CasasúsEl fet més transcendental que ha esdevingut dins la petita història de l’Exposició de Barcelona i dels seus organismes és la incorporació del senyor Lluís Plandiura a les tasques directives. [...] Amb el cèlebre col·leccionista va entrar a l’Exposició un equip artístic de primer ordre. Basta invocar els noms de Xavier Nogués, Lluís Labarta, Francesc Galí, Enric Casanoves, Ricard Canals -noms formats a l’escalf de la nostra renaixença- per adjudicar-li aquesta categoria. A la primeria vaig tenir por -una por que vaig expressar aquí mateix- que incorporats una mica tardanament a l’Exposició, hom no els destinés exclusivament a obres accessòries i efímeres, en lloc de donar-los bons plafons a pintar i bons nínxols i pedestals a poblar d’estàtues. Després de la meva darrera visita a l’Exposició em cal dir que aquesta por ha restat una mica esvaïda. Hom no desaprofita completament el talent genuí dels nostres artistes. Tenen parets a omplir i cúpules a decorar i peanyes a ocupar. De més a més, si llur presència no ha pogut evitar l’erecció d’algunes baluernes i l’execució d’alguns detalls malavinguts, és probable que ha exercit una influència difusa, gairebé impersonal, però beneficiosa en algunes esmenes de darrera hora. Quina llàstima que el geni tutelar de la ciutat no hagués inspirat als mateixos que varen tenir l’encert d’assegurar-se la col·laboració de Forestier, la idea d’assegurar-se també l’assessoria de Xavier Nogués! En fi, desem els planys retrospectius. Parlem d’avui. A part dels plafons i les estàtues per al Palau Nacional, l’equip artístic introduït en l’Exposició per obra i gràcia del senyor Plandiura, realitza dues obres: els diorames històrics i el “Poble Espanyol”. Els diorames històrics, almenys els que jo he pogut tafanejar, són un tour de force d’habilitat escenogràfica. No dubto que deixaran bocabadats a uns quants milers de turistes, però tot amb tot no són sinó una evocació de les conegudíssimes figures de cera del Museu Grevin. El que sota una aparença menys ambiciosa resulta un espectacle meravellós és l’anomenat “Poble espanyol”. La traça del gran Nogués hi ha aplegat amb tots els aires de la vida real una colla d’edificis antics, còpia fidelment o artísticament trucada dels més bells casalots de la Península. Allí hi trobareu edificis de Vic i de Rupit, de Viana i de Toro, de Ronda i de Medina del Campo -què sé jo de quants pobles! Quan hi sou, us trobeu a centenars de quilòmetres de Barcelona i, com notava algú, fins el cel emmarcat pels quatre rengles de cases vetustes, agafa un tirat muntanyenc! I els carrerons, i l’església romànica enfilada a un tossalet, vora un grup de xiprers... Si aquest magne pastitxo no és el clou de l’Exposició, el ganxo més sòlid perquè l’americà i l’anglès, travessin la mar, confessaré que no entenc un borrall en la psicologia de les multituds. La cosa terrible és que aquest poble artificial els llevarà les ganes de visitar-ne cap dels autèntics! El turisme interior en patirà seriosament.
