Un assassinat monstruós (1940)
Peces històriques
De l’article d’Hipòlit Nadal i Mallol (El Port de la Selva, 1891-Buenos Aires, 1978) publicat a Ressorgiment (Buenos Aires, XI-1940), arran de l’afusellament del president Lluís Companys i Jover (el Tarròs, 1882-Castell de Montjuïc, 1940), executat avui fa vuitanta-cinc anys. Hipòlit Nadal va ser fundador, i director entre 1916 i 1972, d’aquella revista –la més longeva de la diàspora catalana– on va sortir aquest text. Nadal havia fugit a l'Argentina el 1912 per evitar ser soldat a la guerra d’Àfrica. La Càtedra Hipòlit Nadal i Mallol de Revistes en Català (Universitat de Girona) convoca cada any pel juny al Port de la Selva les Jornades “Periodisme i Exili”.
Quan les primeres clarianes de l’alba del 15 d’octubre darrer es percebien a penes damunt la fortalesa de Montjuïc i el sol sorgint d’entre la mar en calma començava a fondre la boira dels cims, s’acomplia en un fossar del castell un assassinat monstruós, un crim que les consciències honrades ja han cuitat a assenyalar com una de les iniquitats més grans de la història: l’execució de Lluís Companys, president de la Generalitat de Catalunya. [...] El món civilitzat s’ha commogut amb l’execució de Lluís Companys, per les circumstàncies en què s’ha produït i la perversitat i el menyspreu dels més cars sentiments que han demostrat els seus executors. En caure Catalunya, sense defensa –ella que ho havia donat tot per la República!–, Companys va cercar refugi a França i es radicà a París. La irrupció dels nazis i la consegüent capitulació francesa el sobtaren allí i no pogué sortir-ne. Aleshores començà la caça de l’home per part de les hienes franquistes, i la Gestapo es cuidà d’engrapar Companys i lliurar-lo a la ferocitat dels que avui dominen Espanya. Però allò que indigna més, allò que irrita més, no és solament el fet repugnant de lliurar un polític que s’havia acollit al dret d’asil que li brindà un país lliure i amic, sinó l’evident monstruositat que constitueix el fet de jutjar i condemnar dues vegades un home pel mateix “delicte”. Perquè Lluís Companys ja havia estat sentenciat per la justícia franquista. I per responsabilitats polítiques tal com l’ha jutjat suara, de nou. La primera condemna fou d’estranyament perpetu, pèrdua de la ciutadania espanyola i confiscació de béns. D’ací que la paròdia de procés sumaríssim que hom diu que li han fet suara no és sinó l’intent d’enganyar el món volent-li fer veure que s’han seguit les normes legals dels països civilitzats. Però el món ja estava assabentat de tot i ha convingut que l’execució de Companys ha estat un vil assassinat comès fredament per uns homes que tenen una responsabilitat de govern, els quals, per venjar-se d’un home i d’un poble que foren lleials amb si mateixos i amb les institucions del país que ells, els revoltats, van trair, s’han mofat de la justícia, han fet cas omís de la legalitat i han menyspreat els drets i els sentiments que regulen i ennobleixen la vida humana. [...] Davant el fet monstruós, denunciat i execrat pel món enter, els catalans sentim enrobustida la nostra fe i acrescuda la nostra voluntat de lluita per l’ideal redemptor. És la natural reacció de les ànimes que ens diu que la mort de Companys, avui, com la de Manuel Carrasco Formiguera [el líder demòcrata cristià afusellat a Burgos], com la de Carles Rahola [un veterà periodista i historiador afusellat a Girona] i la de Domènec Latorre [un jove activista social i cultural afusellat al Camp de la Bota] no seran sacrificis estèrils. [...]
