Assassins (masclistes) i suïcides
Com un home pot assassinar la seva família? Com un pare pot matar les seves criatures i la seva parella? Aquestes preguntes tan dures que no deixem de repetir-nos aquests dies evidencien el dolor social i la desorientació col·lectiva que ens han generat els assassinats masclistes que últimament han posat fi a la vida de diverses criatures i dones.
Necessitem respostes que ens donin consol, si és que es pot, davant aquestes atrocitats tan extremes. Parlem-ne.
Aquests assassinats masclistes no responen a una sola causa, tot i que hi podem identificar elements transversals en tots els casos, com ara el sentiment de possessió dels agressors sobre qui conforma el seu món emocional, que neix d’una socialització clarament patriarcal. Alguns situen aquesta relació de poder i control en la seva parella o exparella, però molts l’amplien també als fills i filles. I crec que és important que ens aturem aquí, perquè aquests dies hi ha hagut certa confusió sobre quin era el fenomen que teníem al davant, i s'han intentat fer categoritzacions una mica artificioses. És clau ser conscients que els fills i filles poden ser un instrument per fer mal a la mare, però en molts casos també són un objectiu final en si mateixos. Sovint ambdues realitats se superposen. Cal recollir la violència vicària (aquella en què s’utilitza a la criatura com un pur instrument per fer mal a la mare), però també cal que entenguem que quan un home assassina els seus fills o filles –i també la mare–, és probable que ho faci perquè les criatures també formen part del cercle de poder que ell domina i que sent que ha perdut. I en aquest moment és on se solen donar els feminicidis (de dones i vinculats com els fills o filles).
A la llar d'un agressor és ell qui marca com s’han de fer les coses. Ell no educa, sinó que violenta, no busca el respecte sinó que promou la por... i això no sempre ho fa per fer mal a la mare, sinó que també perquè creu que les criatures formen part de les coses que estan al seu servei. Per això un home que exerceix aquesta violència mai serà un bon pare, perquè l’acompanya la por, la violència, i la seva existència enterra la mainada en el terror. Per això és tan essencial que posem al centre les criatures, seguim promovent mesures de protecció i acabem amb les aberracions a què a voltes se sotmet la mainada: per exemple amb règims de visites incomprensibles, on els exposem a conviure amb aquests personatges violents.
Tornant als agressors, el marc mental i contextual d’aquests fa que se sentin legitimats a actuar així. De fet, el reforç contextual no és menor. Algunes recerques centrades en els feminicidis apunten al fet que altres assassinats masclistes poden generar un efecte reforç, fins i tot imitació, en aquells homes que es plantegen posar fi a la vida de les seves parelles. No sembla que siguin un element de palanca inicial, perquè per si sols no generen la idea, però sí que reforcen la possibilitat en aquells que s'ho plantegen. I aquí és on s’evidencia la base estructural d’aquests assassinats masclistes, perquè no són fets aïllats sinó que tenen una base comuna i es reforcen entre si. En alguns casos fins i tot s’ha detectat cert efecte imitació en aspectes que tenen a veure amb el modus operandi. Per això és essencial com informem, perquè és indispensable la denúncia social per combatre el masclisme estructural, però el detall dels casos, fins i tot cert morbo que alguns mitjans promouen, tan sols genera efectes contraproduents.
Una altra característica diferencial dels homicides masclistes és que, segons algunes recerques, en el 30% dels casos se suïciden, o intenten fer-ho, després d’haver comès l’assassinat, ja sigui perquè senten que la seva vida ja no té sentit o perquè es veuen incapaços de suportar la condemna social dels seus actes. Això els situa en el rànquing dels assassins més perillosos, perquè quan tenen la idea de posar fi a la vida (física o psicològica) de la seva parella o exparella estan disposats a acabar amb tot i amb tothom.
No hi ha cap altra desigualtat estructural com la que brolla del masclisme que generi tants assassinats. Aquests feminicidis són extremadament dolorosos i ens recorden un cop i un altre la crueltat ferotge del patriarcat i com és d’urgent i ingent la lluita contra aquest sistema que violenta i aniquila tantes dones i infants.
