Austericidi
És conegut què signifiquen termes com infanticidi (matar infants) o parricidi (matar familiars directes). Tanmateix, el diccionari de l’IEC no té entrada per a austericidi, que s’ha significat com l’austeritat mata. Per analogia, però, fora més pertinent significar-ho com a matar l’austeritat.
Això de matar l’austeritat no és gens immediat. Un exemple recent ens ajuda a entendre-ho. Aquest any s’ha distribuït a les famílies amb xiquets a primària vals per 100 euros per a material escolar, sense condicions de renda o riquesa. El cost per a la Generalitat: uns 50 milions d'euros. El 25 de setembre es filtrava que el govern reduirà l’import del val a 70 euros i l’expandirà a secundària obligatòria, amb un cost previst de 55 milions d'euros (el president Aragonès ho confirmà l’endemà). I el mateix dia 25, la directora general d’Educació Inclusiva, Laia Asso, explicava a TV3 que ja no es pot contractar més vetlladors per millorar la inclusió en centres educatius, ja que "s'ha exhaurit el pressupost" (30 milions d'euros). Heus ací un exemple d’austericidi: haver matat l’austeritat amb el repartiment indiscriminat de 50 milions per a material escolar ha impedit dedicar més recursos a la inclusió educativa, que en tenia destinats 30. Així es fan i es desfan prioritats en la política pública.
L’austeritat ha agafat mala fama, al ser lligada a la garreperia amb la despesa pública; les retallades, vaja. Tanmateix, fou idea clau en la victòria de Bill Clinton als EUA el 1992. Recapitulem. Ronald Reagan (1981-98) aplicà dosis fortes de gamberrisme fiscal: reduí impostos, però no despeses (en canvià prioritats, això sí). Així, propulsà dèficit i deute, ja que l’augment lafferià de recaptació no es personà. El seu successor, George Bush (pare), continuà la mateixa política. El pla era que dèficits i deute públics alts collarien en el futur els demòcrates, que haurien de triar entre més impostos o menys despeses; o sia, entre sortir del foc i caure a les brases. I, ves per on, Clinton agafà el repte i explicà que el desequilibri entre ingressos i despeses era insostenible, i calia... austeritat! Guanyà, i així ho va fer: més impostos i contenció de l’augment de les despeses (amb algun canvi d’estructura). Reelegit el 1996, continuà aquesta política. Després del 2000, George Bush (fill) recuperà l’austericidi (matà l’austeritat): reduí impostos i augmentà despeses... i dèficit i deute amunt.
En altres contrades (anglosaxones, i també escandinaves), austeritat vol dir mantenir cert equilibri entre despesa i ingressos. Això es pot fer tant actuant sobre les despeses com sobre els ingressos. Però no és el que ha passat en els darrers 15 anys a Espanya (ni a Catalunya). Hem tingut dèficits públics persistents i continuats, tant amb l’economia avall com amunt. I això ha afectat tant el dèficit primari (descomptats interessos del deute) com l’estructural (segons el que es recaptaria en situació hipotètica de ple funcionament de l’economia), perquè és normal (i automàtic) que hi hagi dèficit quan el creixement és dèbil.
Això no preocupava gaire (excepte a uns quants primmirats amb el futur) quan els tipus d’interès eren molt baixos (realment negatius). Però, com que la inflació també és de demanda (no només d’oferta), al final ha arribat la inflació, i l’augment de tipus d’interès. No són històricament molt alts, però tota cosa dividida per quasi 0 té un augment quasi infinit. Els interessats poden visitar Turquia: Erdogan fou fidel seguidor de la idea que els diners a dojo no causarien inflació. Amb la inflació al 90% la cosa ja no donà per més, i des de l’endemà de la seua darrera victòria electoral els tipus d’interès han arribat al 30%, i la lira turca s’ha depreciat un 35%. Els més perjudicats, els més dèbils. No es podia saber!
Els tipus d’interès més alts ja són aquí. Finançar el deute públic, a Espanya entorn del 110% del PIB (banda alta de la UE), exigirà més i més recursos, a mesura que es refinanci deute antic emès a tipus més baixos. Com passa a les famílies amb hipoteques d’interès variable i a empreses molt endeutades (sort encara que el deute privat ha baixat bastant des de l’anterior crisi). En els darrers anys les coses han anat tirant perquè ha pujat la pressió fiscal efectiva, tant per mesures polítiques directes com per la decisió de no corregir impostos per la inflació. Per això, la pressió fiscal ha crescut força, i s’ha empetitit l’escletxa amb la mitjana de la UE.
Tindrem tipus d’interès alts per un temps, i un context de desacceleració de l’economia. Tornarem a sentir austeritat i austericidi. I el suat recurs a apujar impostos a l’1% més ric i lluitar contra el frau (imprescindible, cert) no serà suficient per reduir el desequilibri entre ingressos i despeses. Això, clar, si no es creu que no cal pagar el deute, o que en els pagarà algú de fora.
