Llibert Ferri: “Per sobre de la biologia hi ha un fil invisible que t’uneix a l’altre”

Quan Llibert Ferri va arribar a Moscou, l’any 1993, com a corresponsal de TV3 hi va trobar molt més que un país en construcció que s’encaminava cap a un capitalisme salvatge. Hi va trobar un fill, l’Alioixa, de 10 anys, que vivia amb la seva àvia a la casa on Ferri va llogar una habitació.

Com era l’Alioixa que vas conèixer? Quina infància havia tingut?

Havia tingut una primera etapa maca, perquè tenia una àvia materna i un avi patern -la Maria i l’Aleksei- que sempre el van cuidar i van parar els cops d’un matrimoni mal avingut que fins que no es va separar va ser molt conflictiu i tenia problemes d’addicció al vodka. A les fotos veig l’Alioixa fins als 4 anys molt alegre i projectant felicitat. A partir dels 6, canvia.

Perquè s’ha de fer càrrec de situacions d’adult.

Comença a percebre l’hostilitat, la falta d’atencions d’un pare que ja estava molt enganxat a la beguda i d’una mare que ho estava de manera més intermitent i que intentava trobar la felicitat, però les seves parelles tenien el mateix problema d’alcoholisme. Va haver d’estar pendent de la mare. L’Alioixa té elements de supervivent i de resilient. Va haver de superar aquesta etapa i es va fer adult. L’àvia va estar una temporada vivint als Estats Units i quan va tornar se’n va fer càrrec. L’Alioixa és una persona bona i noble per naturalesa, però a part va rebre uns valors de l’àvia, de la mare... No són mala gent, són gent malalta.

Els pares de l’Alioixa simbolitzen una generació de russos sense il·lusions.

L’avi Aleksei i l’àvia Maria, contemporanis dels meus pares, són una generació que quan va acabar la guerra tenia il·lusió per construir el socialisme, el nou món, reconstruir un país i crear una gran potència. Eren capdavanters en tecnologia nuclear, de l’espai... Però això no es corresponia amb una societat oberta. Una societat no pot viure només d’aquesta il·lusió. Aquella generació en va viure, però la següent ja no. Necessitaven alguna cosa més i l’estat, que era totalitari, no els hi podia donar.

I què li esperava a l’Alioixa, que era la tercera generació?

La generació de l’Alioixa és la de la perestroika. Hauria patit la teràpia de xoc capitalista i les conseqüències de les estructures capitalistes més salvatges. Hauria sigut un fill de la classe mitjana desposseïda i amb poques oportunitats d’accés als estudis i a les feines.

L’àvia Maria és generosa en renunciar-hi per donar-li un futur millor al nét.

Indubtablement. Els avis volien que el seu nét tingués una vida millor, que els seus fills no havien tingut perquè no tenien les eines emocionals i socials. “Els nostres fills no poden fer-se’n càrrec i el país ens ha caigut a trossos”, li diu l’àvia Maria a l’avi Aleksei.

I com es va anar forjant la paternitat?

Eren petites coses, complicitats. Vaig començar a estar pendent dels deures, vam fer sortides al parc, al llac, m’agafava xiclets d’amagat. Vam començar a relacionar-nos com a adult-criatura i, sense voler, com a pare-fill. Un dia vam anar al Pizza Hut, va agafar una enrabiada i allà vaig veure que li passava alguna cosa més. Va ser el primer cop que el vaig consolar i em va agafar de la mà. Allò ja era un símptoma que l’Alioixa necessitava afecte, referents. Jo buscava un fill i ell, internament, necessitava un pare.

I et diu “Papa” per primer cop. ¿Ell et va reconèixer abans com a pare que tu a ell com a fill?

Jo ho rumiava i quan ell va dir un dia, durant una barbacoa, “Va, papa, anem!”, ho va verbalitzar abans. L’àvia ja m’havia dit: “T’adones que et necessita?” Jo ja tenia la decisió bastant presa, però no n’havíem parlat de manera profunda. I des d’aquell dia ja no hi va haver res a pensar.

Això demostra que la paternitat no està lligada a un fet biològic.

Un fill jo l’entenc com una relació d’incondicionalitat. Per sobre de la biologia hi ha un fil invisible que t’uneix a l’altre. A vegades fabulo i dic que potser estàvem predestinats a ser pare i fill, el que passa és que jo no vaig procrear i, d’alguna manera, vaig anar a Moscou a recollir-lo. És una fabulació, una imatge literària per poder entendre els sentiments que m’uneixen a ell.

En aquell moment no era habitual que un home solter i gai adoptés.

No havia renunciat a la paternitat, però sabia que si optava per adoptar com a pare solter era tot més difícil. I si sospitaven que era gai no s’estarien equivocant, però no hi havia res d’il·lícit. Un gai solter pot ser pare, si està capacitat.

I un dia li vas dir al teu fill que eres gai.

Després que morís el seu pare biològic, el Saixa, i em va dir: “Ja ho sabia i no passa res. Continues sent el meu pare i t’estimo molt”.