Avi Macià, torneu tot seguit! (1930)

PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSDe l’editorial publicat tal dia com avui a 'L’Opinió' (3-X-1930), setmanari socialista dirigit llavors per Armand Otero. Aquell dia el líder separatista Francesc Macià era dut fins a la frontera per la policia espanyola. Exiliat a Brussel·les des del cop d’estat de Primo de Rivera, havia entrat furtivament a Catalunya quan aquella dictadura es començava a estovar. Dos mesos després, l’anomenat Grup de 'L’Opinió' va promoure la Conferència d’Esquerres Catalanes, germen d’Esquerra Republicana de Catalunya.

Un tuti de generals: Berenguer a la Presidència; Marzo, a Governació; Mola, a la Direcció de Seguretat, i Despujol, el manresà, al Govern Civil de Barcelona. Per manca de tropes enemigues, d’unitats combatents, els quatre generals volen omplir llurs fulls de serveis amb gestes polítiques. Aviat produirà vacant el vellísim Weyler, exterminador de cubans, i caldran mèrits per aspirar al tercer entorxat que dona categoria de Príncep de la Milícia. Els quatre futurs candidats s’han juramentat per merèixer el copet a l’espatlla de l’amo que disposa de les recompenses. I tots junts, al davant d’un batalló de guris, han realitzat l’epopeia. El vell Macià, el digne entre els dignes, el primer ciutadà de Catalunya, el cavaller de l’ideal puríssim, ha estat conduït per força a Perpinyà, on ja l’esperaven els servents de Tardieu. S’ha constituït la IV Internacional, la dels policies. No volem, perquè no cal, examinar la categoria o l’absència de categoria dels que han ordenat el segrest. La història dels quatre és prou coneguda per tothom, a Espanya i al Marroc. La descomposta i atrotinada monarquia evità amb el cop de Primo de Rivera que el Parlament sancionés llurs faltes professionals, recopilades en l’expedient Picasso. Tot plegat forma la matèria que cal escombrar si hom vol evitar que el país nostre arribi al darrer graó de l’escala descendent. Però quan l’hora soni, en el plec voluminós de càrrecs del Fiscal de la República, un dossier separat tindrà preferència: el del segrest i expulsió de l’eximi patrici Francesc Macià. D’aquest delicte de lesa vergonya, els reus en sortiran amb les mans al cap. Llavors s’organitzarà un seguici en el qual entraran tots els botxins i estira cordetes complicats, damunt de carretes estirades pels collfreds i fariseus del pairalisme nostrat que porten corones a Rafael Casanova i signen a l’àlbum del Palau de Pedralbes [llavors allotjament barceloní del Rei d’Espanya]. [...] Macià, indignament expulsat de la seva terra, ha de tornar de seguida, fent la traveta als lacais del govern francès, xovinista i reaccionari, que, com un vulgar marxant agitanat, vol cobrar-se els petits serveis de guarda-bosc amb els pròxims tractats de comerç, que s’estan incubant. Seria massa planer pels conculcadors de totes les lleis positives i naturals, pels violadors del dret de gents, usar de la força contra un home sol i reeixir amb la seva baixa finalitat. L’avi tornarà tantes vegades com calgui per fixar la residència en aquesta terra que l’espera amb els braços oberts. I tos els catalans honrats i els no catalans que també ho siguin es posaran al seu costat i el protegiran, i el milió de quilòmetres quadrats de l’Estat espanyol seran altres tants refugis pel perseguit. Llavors s’establirà una lluita entre els quatre generals i l’amo, d’una banda, i tots els ciutadans, de l’altra. El resultat no és difícil d’esbrinar. No passarà res. Avi Macià, torneu tot seguit!