El PSOE vol convertir Isabel Díaz Ayuso en la bruixa dolenta del conte, i ella n’està encantada perquè les bruixes dels socialistes són fades en l’Espanya del PP. L’enèsim paperot de la presidenta madrilenya a la cimera autonòmica de Barcelona –comportant-se com una maleducada i fent-se l’ofesa quan alguns dels presidents van fer servir el català i l’euskera– no és res més que un truc publicitari que als pocs dirigents assenyats del PP els incomoda, però no del tot, perquè també se’n beneficien. Mentre Ayuso baixa al fang, Feijóo i els barons poden aparentar bones maneres. Però si la cimera ha quedat en no-res no és només a causa d’Ayuso; ella és l’ariet d’una estratègia política col·lectiva.
Això, d’altra banda, reforça l’aliança socialista amb les perifèries i encara més, en el nostre cas, el perfil presidencial de Salvador Illa, que necessita mostrar-se catalanista però sense fer gaires escarafalls; així compensa la seva cara de pòquer quan, fa pocs dies, es va veure al Palau de la Música, en un acte d’Òmnium, amb tota la platea cridant "independència". Illa manté aquell punt d’equilibri incert que separa els presidents “de tots” dels presidents que no acaben de ser de ningú.
En termes de màrqueting, doncs, es podria dir que el resultat és un win-win, però mentrestant la cimera de presidents, on Sánchez i Illa volien escenificar el famós reencuentro, es va cloure sense pena ni glòria, i sobretot sense acords, la qual cosa consolida l’atzucac institucional. Com tantes altres vegades, quan el govern espanyol i la Generalitat s’apropen, peten les costures a la resta del territori. La manta espanyola és massa curta per abrigar-nos [sic] a tots; i els socialistes corren el risc, en un moment crític de la legislatura, de perdre bous i esquelles, perquè ni Catalunya es pot donar per satisfeta amb una mera política de gestos ni el PP perdrà l’oportunitat de denunciar aquesta gestualitat com una altra indigna rendició. I quan dic PP també vull dir el PSOE de l’Aragó, de Castella-la Manxa i de tots els territoris on la fixació anticatalana continua sent rendible. La bajanada aquesta de Sixena ens ho demostra.
Al PSOE li ha sortit bé, de moment, l’estratègia catalana (perquè el catalanisme no té energia ni per queixar-se), però ara el que necessita és una estratègia espanyola: un discurs que tenyeixi de patriotisme la seva aposta per l’Espanya plural. El problema és que a Pedro Sánchez se li veu el llautó –actua per necessitats aritmètiques– i, a més, sap que si governar sense Catalunya és molt difícil, governar sense Madrid és impossible. I ara com ara el Madrid d’Ayuso, ultraliberal i babilònic, és la base del poder econòmic i mediàtic del PP, que irradia tota la Península; és un monstre insaciable que fagocita tot el que l’envolta, començant per les dues Castelles, fent del centralisme un fet físic.
“Madrid se’n va”, deia Pasqual Maragall –ara fa 24 anys!–, agafant el testimoni dels vells federalistes, dels regeneracionistes, fins i tot dels austriacistes que, al segle XVIII, lluitaven perquè Felip V no convertís la Península en una extensió administrativa de Castella. Però el lament de Maragall no va trobar resposta, i ara, un quart de segle després, l’Espanya majoritària continua sentint-se més ben representada per Ayuso i les seves cervecitas que no pas per l’entelèquia de la plurinacionalitat. Això és el que fa que al PSOE no li surtin els números, i –encara més important– és el que fa d’Espanya un projecte coix que necessita la mobilització constant dels seus elements més reaccionaris per continuar lligant curt els territoris díscols, mentre els gols de Lamine Yamal amb la roja ens tenen degudament entretinguts.
