Ayuso i l’Espanya que ens espera
Sempre es pot anar a pitjor. Ens hauríem de començar a fer a la idea de la possibilitat de veure en un futur no gaire llunyà una Espanya dominada pel supremacisme de Díaz Ayuso, que ara és madrileny però no tingueu cap dubte que té el substrat d’una Pell de Brau castissa. Ella mateixa ho va dir fa mig any: “Madrid és Espanya dins d’Espanya. Què és Madrid si no és Espanya?” La seva ideologia capitalina no és sinó una destil·lació del pitjor nacionalisme espanyol per treure’n l’essència, la màxima puresa concentrada. El tracte singular que al setembre va reclamar per fer front al coronavirus expressava la idea hipercentralista d’un país bastit damunt una gran capital privilegiada sobre tota la resta. Una capital que concentri el poder polític, econòmic i cultural. Germà Bel ho va escriure molt bé a Espanya, capital París. Madrid, la gran xucladora d’energies, de recursos, de talent, de tot.
El madrilenyisme és espanyolisme pur. Ayuso simplement l’eleva a la màxima potència, sense complexos. La capital, malgrat el café para todos autonòmic, ha estat generosament nodrida durant dècades de democràcia tant pel PP com pel PSOE, el primer des d’un nacionalisme amb aires de grandesa i de negoci d’amics, el segon des del clàssic estatisme jacobí, que aspira a construir un estat fort amb una capital que irradiï modernitat. Per a la dreta, l’Espanya autonòmica ha estat alhora peatge i repartidora, mentre que els socialistes l’han viscut com un trencaclosques instrumental les peces del qual només ells, com a partit implantat arreu, podien moure amb agilitat des del centre geogràfic i ideològic.
L’independentisme català, amb l’ajut inestimable de la monarquia, ha fet entrar en crisi aquesta dual i de per si inestable conllevancia autonòmica. El PP, en competència nacionalista primer amb Cs i després amb Vox, s’ha desfermat. Amb Aznar com a insidiosa veu de la consciència patriòtica i el trumpisme com a model populista ultra, Díaz Ayuso es proposa ara la reconquesta d’Espanya. Madrid és només la primera etapa. Els socialistes confien que Vox els farà la feina d’evitar la concentració de vot en el PP i que ells podran atraure un suposat elector moderat de Cs que s’ha quedat orfe. Sánchez ho farà jugant, si cal, a inocular la por a la idea de les dues Espanyes fratricides, erigint-se en salvador moderat.
El panorama, ja es veu, és desolador. Ayuso atiarà fins on calgui les pors atàviques en l’imaginari d’una Espanya necessitada de miracles per sortir de la crisi pandèmica. El maig del 2019 va guanyar contraposant-se a l’independentisme. Fins a sis viatges ha fet a Catalunya des d’aleshores. L’altre enemic davant del qual erigir-se ha estat la coalició d’esquerres de Sánchez i Iglesias, a qui el cor mediàtic de la dreta lapida cada dia com si fos l’anticrist. I no ha dubtat a fer una oposició demagògica instrumentalitzant el covid. A Ayuso no l’atura res. Apel·la a les vísceres primàries, a l’orgull madrileny, que no és altre que el de representar l’espanyolitat ferida davant l’espantall de l’anti-Espanya independentista i comunista, és a dir, rojo separatista, fent seva la bandera d’una llibertat que en realitat és populisme neoliberal amb el qual fa les delícies de la cort d’alts funcionaris i aconseguidors que s’agombolen al voltant del Madrid-Estat.
Ayuso té molts punts per guanyar el 4 de maig i governar amb Vox. Sí, amb la ultradreta. Tant se val què diguin a Europa. Des del govern de la Comunitat de Madrid, li serà més fàcil blanquejar i assimilar els d’Abascal i preparar l’assalt a la Moncloa. Madrid, l’avançada de l’Espanya eterna, de la unitat de destí. Aquest és el pla. I per dur-lo a terme, esclar, li caldrà seguir enverinant cada dia el plet català. Ja ens podem anar preparant.
