Ayuso i el Partido de la Gente del Bar
Per primer cop a la història de la humanitat, i de la galàxia, el Partido de la Gente del Bar (PGB) pot guanyar unes eleccions. Només una anàlisi en vena podria determinar si els còmics del dibuixant Azagra (Pedro Pico y Pico Vena i tants d’altres) desfilant per la selva de tribus urbanes amb destí permanent d’aquell bar amb una gerra de cervesa en forma de granada i una estrella roja d’escuma de fons han inspirat Isabel Díaz Ayuso. “Bebe y lucha ”, diu l’eslògan del PGB, i la candidata madrilenya a fe de déu que està fent això per tornar a ser presidenta de l’autonomia de Madrid: electoralment, emocionalment i líquidament.
Ayuso pot guanyar per les cerveses. Pel crit de “tots al bar a beure!” Per aquest alcoholisme sentimental rotant la paraula llibertat per evadir-se de la pandèmia. El cañismo madrileny és el seu programa. El cañismo és un estil de vida. El cañismo és un estat d’ànim i de fetge. “Doneu beure al qui té set”, diuen les obres de misericòrdia. I la líder, com un tiradora de cartes que endevina el futur desesperat, tira cerveses sense parar. La socialització líquida és la victòria. Madrid és un barril, una cisterna, un dipòsit. L’escuma ens farà lliures. Amunt, amunt, amunt... De Madrid al cielo. El cañismo és el darrer corpus ideològic per assolir l’objectiu pel qual porta lluitant fa segles Madrid: la independència.
Hi ha un Front d’Alliberament Nacional de Madrid (FANM). Objectiu: independitzar-se d’Espanya. Tesi: les autonomies frenen la llibertat de Madrid. Si el cafè-salfumant per a tots va ser una de les grans mentides de la mentidera història de l’estat espanyol, Madrid ha de guanyar les eleccions de la ficció. Madrid és la capital de la ficció. “De villa a corte”, res. Nou-rica de pa sucat amb oli de taller de cotxe del poder. Ja ho va dir el cirurgià estètic Pedro Calderón de la Barca: “El ombligo de España”. Van crear un llombrígol del no-res. Madrid, bòtox, silicona, PVC, cartró pedra. Madrid és un no-lloc. Només cal veure els quadres. L’art diu la veritat.
Palacio Real, obra del pintor Darío de Regoyos. Un naturalisme de primera volada de 1878. Veuran els seus ulls un Palacio Real, coronant l’horitzontalitat del no-res, com un pastís de nata blanca amb un cel d’espelmes d’aniversari infantil. I als seus peus la terra fangosa, les cases xocolata d’un Madrid de poble pelacanyes. Fabulós, magnetisme de xiclet. Això és Madrid: una borratxera, un barril de cervesa reial. Tro, espasa, altar i caña. Sense Madrid independent no hi ha Espanya. Per això Madrid s’ha d’independitzar i les exautonomies, com a exaddictes, seran colònies inodores, incolores, insípides. Madrid és el futur d’Espanya: una, gran, lliure i alcohòlica. ¿I Catalunya? No hi pinta res.
Catalunya és el quadre Ansietat, de 1891. Tela del pintor modernista català per excel·lència, Ramon Casas. Instant d’una dama mig asseguda en una butaca d’una cambra ombrívola amb les portes mig obertes. Tot esperant algú, tot patint a la penombra amb el seu vestit blanc d’angúnies i neguits de societat de divan de sabata i espardenya. Catalunya ansiolític. Catalunya Hamlet. Catalunya Dr. Jekyll i Mr. Hyde. Mentre Madrid agafa la via directa de la independència, Catalunya l’aparca al pàrquing on hi ha els vehicles polsegosos, incerts, per vendre a Wallapop amb fotos sense llum. Madrid és un bar, Catalunya un celler. El primer el veu i el beu tothom, el segon no el veu ni el beu ningú. Salut!
Ayuso i el cañismo són el futur: la pítima, l’embriaguesa, la trompa. Aquesta eufòria de minuts amb ressaca de segles. I els catalans, aquells que fa segles que viuen dins l’aigua mineral de la claredat no reconeguda: “La reconeguda crisi actual dels dirigents catalanistes i la disgregació desorientadora dintre el creixent independentisme militant, reclama a tota veu un ràpid retorn a les idees bàsiques de la nostra causa. La definitiva fallida del pactisme autonomista i la decepció creada per la insuficiència de l’Estatut han sembrat entre el nostre poble una profunda frustració en els uns i un malèvol deseiximent en els altres. [...] L’independentisme ja no pot esperar més a veure venir: es troba ipso facto situat a la primera línia de combat”. Això escrivia el 1987 Josep Carner-Ribalta, una de les persones que han fet més per la independència d’aquest país. Ho escriuria el 2021 i el 1714. Però ell, com tots, és titllat de malalt, dement, boig, irreal. Ens falta veure i beure per ser independents. Ens veiem als bars.
