Aznar i Iceta: desitjos i realitat
La família i els amics m’estimen i a vegades em llegeixen. Els meus lectors habituals em llegeixen i a vegades m’estimen. I després hi ha tot un univers de gent amb la qual algun dia, potser, ens creuarem a la xarxa infinita i ens somriurem. Ens reconeixerem com a éssers humans: ens farem preguntes sense resposta i, tanmateix, les respostes ens ajudaran a trobar algun sentit a la vida. El periodisme fa temps que va deixar de ser aquell mur fred, inicialment només de paper, per discutir dels grans afers públics: el govern, la guerra, el progrés... A cada nova evolució tecnològica, s’ha anat eixamplat el seu camp de comunicació, de creació de sentit, de cruïlla entre desitjos i realitat. El periodisme ja forma part de la tertúlia global on la gent pensa, raona, denuncia, bromeja, s’informa i s’emociona. Els periodistes som una veu que mira de fer-se escoltar en aquest cafè global, tant si parlem dels grans afers com dels petits.
Avui començo per un petit afer. Un vell metge de capçalera, d’aquells que et feien de pare i confessor, em va recomanar fa anys que quan amb l’entrada de l’hivern em vinguessin els primers símptomes griposos, amb aquelles viscoses mucositats que s’apoderen de la gola, rosegués pa sec per tirar-les coll avall. No m’ha fallat mai. Va ser aleshores quan vaig entendre que, també de matí, va bé llegir literatura com a lenitiu per netejar la ment i el cor de les mediocritats que s’hi han adherit al llarg del dia, i que sovint han enterbolit el son. La bellesa no ve sola. Cal anar a trobar-la. La gent la busca a casa, a la xarxa, al periodisme, on sigui. La gent la crea amb les seves paraules.
L’escriptor portuguès Gonçalo M. Tavares explica que el que desitgem acaba sent sempre més rellevant que el que realment ens envolta. Si tenim els peus damunt un terreny lleig però amb els ulls mirem una cosa bonica, acabarem tenint la sensació que som en un lloc bonic. Aquesta és la màgia de les il·lusions, siguin individuals o col·lectives. És la màgia, per exemple, del procés català. Necessitem rosegar cada dia una mica de sobiranisme transformador per no perdre peu. El dia que ens falla l’horitzó, ens sentim abatuts: de cop només tornem a veure la trista realitat de la crisi, la corrupció i el baix to democràtic.
Contra el que alguns ens volen fer creure, tenir el somni d’un estat propi no és un engany ni un segrest de la realitat. Els somnis són tan o més reals que la realitat. Són els que ens mouen. Necessitem mirar més enllà, no per evadir-nos del present, sinó per canviar-lo. Quina és la crisi d’Europa? I la de Grècia? Que no tenen projecte o que no el tenen clar, que no veuen la sortida, que els falta il·lusió. Syriza és més el vot de la desesperació que el de la il·lusió. Perdut per perdut, els grecs se la jugaran al tot o res. A Espanya, malgrat tot, la situació no és tan dramàtica, per això Podem, a més de disposar-se a recollir el vot emprenyat, també vol sumar el de l’esperança. A Catalunya té menys camí a córrer perquè aquest vot mesocràtic del canvi s’ha apuntat majoritàriament al sobiranisme.
Contra les dues esperances, ja ha aparegut la vella guàrdia del PP ultranacionalista i reaccionària, amb un Aznar i una Aguirre dient-nos que combatran els qui volen destruir la realitat eterna d’Espanya. Podem i el sobiranisme, els enemics rojoseparatistas de sempre. Fan por, amb la seva retòrica dura i acusadora. I sorprèn que aquesta retòrica grandiloqüent -“l’independentisme està segrestant i emmudint Catalunya”- hagi coincidit aquesta setmana amb la del PSC, amb un Iceta també acusant Mas i Junqueras de “segrestar i manipular” Catalunya. Si jo fos l’Iceta, em preocuparia. Hi ha coincidències difícils de rosegar. I hi ha desitjos difícils de combatre amb banys de realitat d’aquesta mena.
