A Catalunya tenim tantes excuses per no fer el que hem de fer... Sempre hi ha un greuge, un entreteniment o una idea superior, un objectiu inabastable o una obligació minúscula que transforma la realitat en un tràmit que perd interès. A l’ambient hi ha un cansament paralitzant, un desastre que aguaita, una valoració justiciera, moltes mirades de reüll. I així, amb un no fer res sense parar, fa set anys que es va proclamar una independència fallida que no es van creure ni els que la proclamaven i que continua determinant accions, objectius i aliances polítiques.
A la política catalana li costa girar full, treure conclusions, mirar endavant i actuar diferent. Que no és que no s’assembli ni a la nord-americana ni a la britànica, en què es talla de soca-rel, és que costa avançar més que a França o Portugal. Compartim desafiaments i dificultats, però ens fabriquem un entorn social i polític molt més sentimental i, per tant, perillosament ressentit i poc eficient.
Les eleccions del 12 de maig són importants. Ho són perquè si en alguna cosa coincideixen els partits és que Catalunya necessita gestió, diners i, jo hi afegiria, resultats. Surar no és una opció, perquè es percep el cansament i les tensions en els àmbits que són els que garanteixen la cohesió social. Si l’ascensor social deixa de funcionar, si parlar català no dona prestigi, si la pobresa continua creixent i s’enquista, si l’escola no aporta coneixements útils al mercat laboral ni un sistema de drets i deures comuns, si la classe mitjana es precipita al fons del pou, tindrem el desastre garantit. Si no actuem determinadament, lliscarem cap a una decadència més o menys simpàtica, assolellada i gastronòmicament excel·lent.
Els indicadors econòmics són optimistes, i es creix per damunt de la mitjana europea, però alhora el 24,4% de la població a Catalunya es trobava el 2023 en risc de pobresa o exclusió social. Si algú pensa que es pot continuar surant col·lectivament sense experimentar la fractura que veiem en tants llocs d’Europa, està equivocat.
En aquest ambient de cansament, desànim i fugida d’una realitat incòmoda, haurem d’anar a votar. Els catalans hauran de decidir si miren enrere o endavant; hauran de decidir quant pesen en la seva decisió els retrets, les il·lusions i la capacitat de passar comptes en el sentit d’avaluar els resultats de cada proposta política.
Caldrà anar a votar. Tapant-se el nas, racionalment, sense entusiasme. De fet, la democràcia creix en un cert avorriment. I després d’anar a votar caldrà obligar els actors a pactar. No es pot donar per inevitable una repetició electoral que seria cara i paralitzant. El govern de la Generalitat importa i la gestió és imprescindible, i Catalunya no pot estar, posem fins al setembre, empantanegada amb un govern en funcions que per governar ha d’anar aprovant ampliacions de crèdit amb els vots d’aquells mateixos partits que no li van aprovar els pressupostos. Tampoc seria un bon negoci acabar amb la legislatura espanyola. Si algú creu que amb Franco es vivia millor, només una pista: a la fossa comuna del barranc de Víznar, a Granada, els arqueòlegs han trobat les restes d’un nen d’entre 11 i 14 anys afusellat durant la Guerra Civil. Li van disparar dos trets. Al costat dels ossos s’hi han trobat un llapis i una goma d’esborrar. Espanya encara és aquesta memòria per curar, i els bàrbars sempre són a les portes.
El que és veritablement difícil és pactar, negociar, aixecar la persiana. Això sí: és menys èpic i menys il·lusionant, paraula emocionant però que també té un component de miratge.
Que les coses són susceptibles d’empitjorar és una obvietat, i que l’enemic exterior és una font d’excuses o que els bàrbars podem acabar sent nosaltres mateixos, també.
Fa unes setmanes, l’escriptor Sebastià Alzamora va triar un poema per llegir-lo en la presentació del seu últim llibre, El Federal. Em ressona dins del cap.
És de Kavafis i es titula Esperant els bàrbars:
¿Què esperem a la plaça tanta gent reunida?
Diu que els bàrbars avui seran aquí.
¿De què ve al Senat aquesta inacció?
¿Per què seuen els senadors i no legislen?
És que els bàrbars arribaran avui.
¿Per què han de fer lleis ja els senadors?
Les dictaran els bàrbars quan vindran.
(...)
¿Per què es buiden de pressa els carrers i les places i tothom va tornant a casa molt pensívol?
És que s’ha fet de nit i els bàrbars no han vingut.
I uns homes arribats de la frontera han dit com ja, de bàrbars, no se’n veuen enlloc.
¿I de nosaltres ara què serà sense bàrbars?
Aquesta gent alguna cosa bé resolia.
