14/01/2022

Barça-Madrid a l'Aràbia Saudita

3 min
L’entrenament del Barça a Riad ahir a la tarda.

El partit no va estar malament però no passarà a la història pel resultat sinó perquè assistim, una vegada més, al blanquejament d'una dictadura sanguinària. No és una cosa nova del segle XXI, això de blanquejar dictadures amb el futbol. Ve de lluny. El 21 de novembre del 1973, dos mesos després del cop de Pinochet contra el govern democràtic d'Allende, Xile havia d'enfrontar-se a la Unió Soviètica en un partit de classificació per al Mundial del 74. Havien de jugar a l'Estadi Nacional de Santiago de Xile. La federació soviètica va enviar una carta a la FIFA dient: "Per consideracions morals, els esportistes soviètics no poden en aquest moment jugar a l'estadi de Santiago, esquitxat amb la sang dels patriotes xilens". La FIFA, en la seva línia democràtica tradicional, va dir a l'URSS que o jugaven a l'escenari del crim o perdien el partit. No van jugar i els punts van ser per a Xile. Però la victòria moral soviètica va humiliar moltes suposades democràcies, començant pels EUA, que van facilitar a la dreta xilena el seu cop contra Allende i els assassinats de demòcrates xilens. Eren altres temps; la Guerra Freda era horrible però donava oxigen a certa decència política. Avui sabem que sense això no hi hauria hagut estat del benestar a l'Europa Occidental. A Argentina 78, el dictador Videla va tractar de rentar la imatge del seu règim amb el Mundial. Va guanyar l'albiceleste. Mentre Daniel Passarella aixecava la copa de campions, milers de presos polítics eren torturats o llançats al mar des d'avions.

No disposo de caràcters suficients en aquest article per continuar posant exemples, però ja els asseguro que no s'acaben.

I així fins avui. Ara toca no parlar malament de l'Aràbia Saudita, que allà hi ha pasta. Els venem armes i hi fem negocis. I, a més, són amics de Joan Carles I. Per parlar malament d'una dictadura i imposar-li sancions ja tenim Veneçuela. Al cap i a la fi, allà la pasta la continuen tenint els opositors. No dic jo que a Veneçuela no hi hagi problemes econòmics greus, ni que els caps de l'oficialisme siguin innocents ànimes càndides, però allà es vota, de vegades guanya l'oposició i la dreta continua controlant els mitjans de comunicació privats més importants, bona part del poder econòmic i, fins i tot, nomena pel seu compte presidents i ambaixadors fantasma que reconeixen altres països. Però ¿s'imaginen el Barça jugant allà contra el Madrid? Molta pasta haurien de posar a Veneçuela perquè això fos possible i que la premsa d'aquí ho blanquegés. Encara que és veritat que només és qüestió de pasta.

Potser estic exagerant i és veritat que els grans mitjans sí que expliquen que l'Aràbia Saudita és una dictadura i diuen de Veneçuela que és una democràcia de molt baixa qualitat i plena de problemes, però una democràcia. Els proposo que usin l'eina Verba, que ha desenvolupat la fundació Civio. És un cercador que et diu quantes vegades s'han esmentat determinades paraules als telenotícies. ¿Saben quantes vegades s'ha esmentat "Veneçuela" al telenotícies de La 1 des del 2014 fins avui? 3.755 vegades. ¿I saben quantes vegades s'ha esmentat "Aràbia Saudita"? 1.079: la quarta part. I això que l'Aràbia Saudita és un país a priori més vinculat a Espanya en volum de negoci: allà hi ha l'AVE a la Meca i els venem molt material militar. ¿Saben quantes vegades s'ha esmentat "dictadura Veneçuela" al telenotícies de La 1 en aquest mateix lapse temporal? 23 vegades. I saben quantes vegades s'ha esmentat "dictadura Aràbia Saudita"? 0 (rotund). Així són les coses. Saben què els dic? Que del partit em quedo només amb el gol d'Ansu Fati, que avui és una estrella gràcies a moltes coses, entre les quals la gent decent de Marinaleda i el seu històric alcalde comunista. Per evitar les arcades, cal recordar que hi continua havent gent decent al món.

Pablo Iglesias és doctor en ciències polítiques per la Universidad Complutense de Madrid, ex secretari general de Podem i ex vicepresident segon del govern espanyol
stats