Barcelona avui en dia (1865)
Peces històriques
De Robert Robert ‘X’ (Barcelona, 1830 - Madrid, 1873) a 'Un Tros de Paper' (1-X-1865). Text prenormatiu esmenat, però mantenint mots antics o d’argot. Aquest mes fa 185 anys del naixement d’aquest periodista i polític republicà, capdavanter del costumisme a la premsa catalana, gènere usual en el segle XIX com una expressió jovial del romanticisme. El dibuix de Tomàs Padró (Barcelona, 1840-1877), publicat en el mateix setmanari, és una sàtira sobre els emblanquinadors mobilitzats per combatre l’epidèmia de còlera, circumstància esmentada per Robert Robert en l’article.
¡Tanmateix ens anem tornant molt cracs, els barcelonins! Ai, senyor! Encara no fa dos mesos que gairebé tots érem persones acostumades a presenciar impassibles les majors extravagàncies de la civilització; estàvem familiaritzats amb el viu moviment de les capitals populoses; i, si algú feia admiració d’un cas notable, ens el miràvem amb una rialleta de burla, com aquell qui diu: –D’on surt, ara, aquest beneit? Que està fet a poc! Ens parlaven d’una grossa bancarrota, d’un adulteri acompanyat d’escàndol, d’una criatura de dotze anys suïcida, i tot seguit responíem: –Oh!... Això es veu cada dia! Oh, si anéssiu a París!... Si haguéssiu estat a Londres!... [...] Miràvem les funcions de teatre i tot ho trobàvem vell, insípid, pesat, insuportable. Vèiem un article sobre la nosa que fa la Ciutadella, i exclamàvem: –Bah! Sempre ens parlen del mateix! Si de lluny reparàvem munió de gent aturada en un carrer, ja se sabia: tots havíem de dir: –Que n'hi ha, de badocs, a Barcelona!... Ai, pàtria, pàtria! Qui t’ha vist i et veu! Ara és ben al revés! Sembla impossible que en tan poc temps hàgim passat d’aquella vanitosa indiferència, d’aquella supèrbia presumptuosa a la curiositat infantil més extremada. [...] D’ençà que es va posar el bando perquè s’emblanquinessin escales i patis, tothom estudia les virtuts desinfectants de la calç; es disputa sobre quina és més blanca; s’examina en quines èpoques ha pujat i baixat de preu, i es considera el calcinaire com un dels oficials més útils a la societat. No s’hi pot fer més; no podem ja passar per davant d’una escaleta sense tirar-hi una ullada per veure si està ben emblanquinada o no. Si els almogàvers ens veien! I si ens veiessin embabiecats davant del cafè Espanyol, d’Espanya, o del Suís, les nits que hi fan cremar una dotzena de llums de gas, quina ganyota ens farien! ¿No s’havien burlat mai, vostès, d’aquelles poblacions que, com a gran cosa, ens feien saber que estaven molt alegres perquè els havia arribat tropa i confiaven que els diumenges la música militar tocaria a la plaça? Quina diversió! –dèiem amb escarni–. No sé com ningú pot trobar gust en semblant cosa! I el cert és que avui tot Barcelona acut a la Plaça Reial al vespre, i fins hi ha sèries disputes sobre si el cornetí o el butzen han donat una nota fora de to. Els focs de carrer tenen per a nosaltres un atractiu que abans no hauria tingut el primer tenor del segle, i els balls de carrer, estimulats per la competència, fan coses que ens semblen prodigis i ens inclinen a meditar sessudament respecte a la influència de l’empedrat públic en el benestar del gremi dels sabaters. Això és Barcelona avui en dia; a tal punt hem arribat; tots som tafaners, badocs, frívols, donetes, per culpa de... Atura’t, Pau. Quedi sepultat en el silenci el nom del culpable. L’anomenarem en son dia, que serà quan se canti el Tedèum.
