Barcelonejar / Barçalonejar

Barcelonejar

Vet aquí una ciutat convertida en verb. L’oficina de turisme de Madrid ha fet una campanya amb la paraula de moda que diu “Este mes de mayo, ¡madrileñea!”. Alaska canta que “madrileñear es lo mejor del mundo” i Isabel Díaz Ayuso, en campanya i en pandèmia, ha fet servir repetidament el terme per parlar d'un modus vivendi exemplar on la gent s’ho passa pipa, sempre és a temps de començar una nova vida i fins i tot pot passejar sense el risc de trobar-se mai més la seva exparella. El concepte, per dir-ho en forma de diccionari, seria "surt de casa i gaudeix de la capital". L’eslògan té alguna cosa d’estil de vida on la llibertat és una birra. Si pot ser amb amics i a l’hora golfa, encara millor. La publicitat –i la comunicació política encara més– acostuma a embolicar-ho tot amb paper de seda. Canta les virtuts del producte però n’amaga els defectes. Madrilenyejar, però, també podria significar moure’s en un embús perpetu, respirar l’aire més contaminat d’Espanya o viure a la ciutat on hi ha més desigualtat entre les rendes altes i la pobresa extrema. Si el baròmetre són les cerveses, a Mallorca i a Catalunya se’n prenen més que a Madrid. I de terrasses n’hi ha a la vila de Gràcia, a la rambla del Poblenou, a la Barceloneta i a banda i banda de l’Eixample. Cada zona té el seu tarannà, la seva olor i el poti-poti de pells tan propi de les ciutats obertes. Cada edat té, també, la seva ciutat. Barcelonejar, però, què seria? En una ciutat de tants caps tants barrets, el reduccionisme pot esdevenir un exercici injust. Però posats a jugar, intentem-ho. Barcelonejar és la màniga curta, és anar de casa a la feina i de la feina a casa, és ramblejar irònicament per la nostàlgia. És un capvespre de juny, d’hores llargues, tan mediterrànies. És més una conversa de tarda que una moguda nocturna. És entrar en una llibreria i remenar. I, si ens ve de gust, sense donar lliçons de res, compartir unes canyes en una ombra tan discreta com nosaltres.

Barçalonejar

Vet aquí un club convertit en la picadora Moulinex. La glòria de l’era moderna va començar amb un gol alliberador de Koeman -heroi i mite- aviat farà trenta anys, i ara es considera que amb una puntada al cul de l’holandès s’acabaran tots els mals averanys. Ja no hi ha ni respecte ni paciència. Els herois són un cromo d’àlbum esgrogueït i els mites no ens duren ni els quatre minuts del temps afegit. Els contractes de dos anys són paper mullat i els projectes depenen d’un cop de cap de Dembélé o d’una falta de Messi a la barrera. Barçalonejar és, des de fa un temps, trinxar-ho tot sistemàticament, comptar els títols que es perden i no celebrar prou els que es guanyen. Les noves generacions periodístiques ja no toleren un empat. Una derrota, per tant, és la fi del món. Dues, el caos més absolut. Hem oblidat que és esport i que la gràcia -una d’elles- és que el guió és imprevisible, que l’atzar també juga, que l’àrbitre influeix i que no sempre guanya el mateix. Ni el que té més pressupost, ni tan sols el que juga millor o el que més s’ho mereix. Ni el que ens agradaria a nosaltres. Perquè cada club té un “nosaltres” massiu i obsessiu darrere que també es creu el centre del món. I hi ha aficions, la gran majoria, que no han vist guanyar mai res al seu equip i són sempre allà -pandèmia al marge- amb la fe dels tossuts. Els culers, de memòria curta per al que ens convé, hem oblidat d’on venim. Avui fa tan sols nou mesos que amb Bartomeu a la llotja i Setién a la banqueta el Bayern Munic ens va fotre el 8-2 de la vergonya. Jugaven Ter Stegen, Semedo, Piqué, Lenglet, Alba, Sergi Roberto, Busquets, De Jong, Vidal, Messi i Suárez. Vuit d’ells van jugar dimarts contra el Llevant amb Koeman, set d’ells van jugar a Anfield la nit del 4-0 amb Valverde. El paraigua de l’entrenador sempre és molt còmode per als jugadors de la plantilla més ben pagada de la història de l’esport mundial. Ara voldran que vingui Xavi Hernández –heroi i mite– i tot anirà com una seda fins que els que es vanen de no ser resultadistes ho tornin a mesurar tot pel filtre del resultat. El marcador sempre mana. Un, dos, tres, picadora Moulinex.

Xavier Bosch és periodista