Barra lliure d'empatia

A Land, la primera pel·lícula com a directora de l’actriu Robin Wright, una dona i les seves circumstàncies tràgiques acaben portant-nos un relat extraordinàriament vital. La mort que es presenta com a final inevitable de trajecte és la mateixa mort que ens acompanya i que sobrevivim gràcies a la mirada de l’altre, a la seva empatia, el generador de llum més transcendent del nostre pas per un món de natura imponent. Des d’un punt de vista que no té res a veure amb aquest, però partint també d’una mort propera, Ricky Gervais desplega a After life una sèrie de personatges que fan que la vida sigui suportable, divertida i absurda malgrat les absències que més pesen. Que pesen molt i, a sobre, posen de mal humor. La premiada Ted Lasso, de Jason Sudeikis, també proposa que l’empatia sigui el motor que no serveix per guanyar o per perdre sinó per viure millor, en una comèdia on se suposa que la competició és la protagonista. Aquests són només tres exemples creatius que poden ser vistos de nit sense tenir malsons. Perquè no cal que ens passem els dies neguitejats per calamars. Al barri hi ha un venedor d’espècies que et cura l’ànima i les verdures del sopar es converteixen en plats exòtics amb les seves recomanacions. La dona de la botiga de queviures t’explica que ha deixat de fumar i ens donem ànims mutus perquè hi ha camins que són només de pujada. L’home que ven flors t’escull el ram que t’alegrarà el rebedor, i un gos petit, des del carrer, et desperta cada diumenge amb el seu lladruc agut perquè és la seva manera de fer-se veure. Tothom necessita ser estimat. D’això va la pel·lícula de la vida. No és cap descobriment. I aquesta empatia en les relacions quotidianes forma el benestar social (en el meu cas en trauria el gos però si jo fos gos també procuraria despertar tothom un diumenge). El benestar social que ens fa els dies més digeribles no té preu ni n’hi hem de posar perquè l’empatia és un guany d’un valor incalculable. Hi ha un abisme entre quan se sent de prop i quan ni s’albira. 

S’acaben les restriccions pandèmiques però tot aquest temps viscut forma part de nosaltres, amb les seqüeles físiques, econòmiques i psicològiques que cadascú hagi acumulat i que no canvien per un decret llei o després d’una roda de premsa. Van tornant les coses bones i contemplem com les no tan bones s’han recuperat amb escreix i per duplicat. La tardor es continua omplint de castanyes amb màniga curta i les mascaretes perdudes encara omplen els vorals d’algun camí, com aquelles llaunes rovellades que han quedat com un vestigi per al futur de la humanitat. Som restes de moltes històries i som obra nova. Hi ha qui carrega una motxilla molt pesada i qui aparentment porta un equipatge més lleuger. No és recomanable imaginar-se els bagatges aliens. Sempre és millor preguntar, perquè les aparences sovint són façanes que amaguen sostres caiguts o a punt de caure. Ens han marcat el viure com una competició esgotadora, amb treves limitades per no baixar mai del tot el ritme. Fa quasi dos anys que es va aturar el món i ens vam haver de mirar a nosaltres mateixos i la nostra relació amb els altres. Han estat molts mesos d’una incertesa afegida a les altres incerteses. Pitjor és una guerra. Millor és una festa. Anem d’un extrem a un altre sense tenir l’equilibri del funàmbul. Ara ens diuen que ja no cal que ens aturem, que continuem avançant, encara que baixar a temps representi salvar-nos. Almenys deixem de fer-nos petons suats i que sonin fort quan siguin els desitjats. Prou sorollosos per despertar-nos un diumenge.