Del pròleg de Xènius (Barcelona, 1881 - Vilanova i la Geltrú, 1954) a una edició de la seva obra La Ben Plantada (1937), 25 anys després de sortir el llibre basat en articles publicats a La Veu de Catalunya (1911). Fins diumenge hi ha una mostra a Cadaqués dedicada als 75 anys de la mort de Lídia Noguer (Cadaqués, 1866 - Agullana, 1946). Creia que era “la Ben Plantada”.
[...]
Era, més bé, una espiritual tradició, una síntesi de cultura, a favor de l’equívoc d’una paraula, que, a l’hora que La Ben Plantada es va escriure, tot just si començava a guanyar, en els desvaris que un Houston Stewart Chamberlain recolzava damunt Gobineau (i que jo, del meu Glosari estant, a peu i a cavall, combatia), aquest sentit materialista i virulent que, després de la Gran Guerra i de les sotragades de la postguerra, ha vingut a prendre un trist estat oficial, dins la pagania germànica d’avui... Quan al concepte de “Nació”, poc hi podia portar una superstició idolàtrica qualsevulla, qui, com jo, acabava d’obrir la seva carrera intel·lectual combatent amb aspror tot nacionalisme. Explícitament era donada per pàtria de la meva Teresa, no una terra, sinó una mar; i l’apologia de l’arquetípica criatura, esgranada en el seguit de petits capítols del llibre, només adquiria plena significança en el darrer i més llarg i suprem, aquell on ella, portada d’Anècdota a Categoria, dictava la seva definitòria i definitiva lliçó, no a Vilassar ni a Cadaqués, però a Roma. Malament ha comprès aquí el símbol qui hagi separat els esplais de la Ben Plantada, de la seva ascensió. Ni el qui no endevini, d’antuvi, en els xiprers de les masies que l’envoltaven, uns plançons provincials dels pares xiprers de la Villa d’Este. Un xiprer espuntat no és un xiprer i un racó de món no té dignitat, sinó en la proporció en què signa i al·ludeix a la blava serena universalitat de l’Ecumen. I no cal tampoc oblidar que Nando, el pescador, el de la santedat de la feina quotidiana, es diu així, Nando, i no pas “Ferran”, o qualsevol “purisme” per l’estil. El seny lliga la veritat a la unitat i fa d’aquesta una superior jerarquia. Clàssica litúrgia, lluny del romàntic folklore, ennoblirà sempre allò que és autènticament popular. Així Teresa, tan noble, quan no feia, a la platja, triomfar la seva castíssima nuditat, es vestia d’una túnica, recordant les de les deesses antigues, millor que amb caputxetes i altres carnestoltes, que, després d’ella (i gràcies a Déu, amb la involuntària probitat de renegar d’ella), han assajat a Catalunya algun ball de disfresses retrospectiu. I per això, que tants elements postissos de catalanisme han passat, ella, recreació de joventut, però també experiència d’eternitat, sap mantenir-se immutable. Aquí la tenim, sortint a la llum novament, sense que, per a actualitzar la nova aparició, hagi calgut portar mà a broma ni a coma... [...] Ni escau, a la festa d’unes noces d’argent, reportar les vanes ombres, dissensions i torbacions que pogueren anguniar el temps del prometatge... Ben Plantada, Ben Plantada, ara ja no hi haurà, entre tu i jo, entre la teva família i la meva, cap més disgust! [...]
